Segons Lakoff: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món; totes les paraules es defineixen en relació a marcs conceptuals. Com que el llenguatge activa els marcs, els nous marcs requereixen un nou llenguatge”. Així doncs, “el canvi de marc es converteix en canvi social”.
Aquests marcs mentals, anomenats frames, estan en el que els experts anomenen el nostre inconscient cognitiu, és a dir, estructures del nostre cervell que no podem canviar conscientment, però que coneixem per les diferents maneres de raonar i les diferents nocions que cadascú té del que és el sentit comú.
Així doncs, quan la informació que rebem no s’adapta als nostres marcs establerts la rebutgem i ignorem. No podem assumir-la perquè no quadra amb el nostre marc mental. Per contra, si la informació qualla amb el nostre marc mental, eixa dada es converteix en un argument assumit i utilitzable.
Com a exemple, Lakoff identificava dins del discurs conservador nord-americà uns quants marcs conceptuals generalitzats entre els quals es trobaven família, pàtria i comunitat. De fet, els conservadors adaptaven el seu discurs a aquestes estructures generades a l’inconscient cognitiu de molts nord-americans per tal d’arribar als seus sentiments i, a partir d’ací, introduir els arguments polítics desitjats.
Si apliquem aquesta teoria als esdeveniments recents que estan protagonitzant l’Estat espanyol i Catalunya, podrem entendre millor el que passa, si més no, al bàndol unionista. Una gran part de la població espanyola ha estudiat història d’Espanya. Però una història basada en els successos que han esdevingut a un territori, l’Estat espanyol, independentment dels seus pobladors. Així doncs, des dels primer pobladors (neandertals i Homo sapiens) fins als nostres dies s’estudia Espanya com una unitat ja existent. D’aquesta manera, el marc conceptual d’Espanya s’ha fixat a la ment de l’estudiant com un fet inamovible i perdurable en el temps. Tot i que Espanya com a Estat només existeix des del segle XVIII i amb les fronteres actuals des del segle XX.
És per això que al cap de molts espanyols no hi cap una Espanya sense Catalunya. Els seus marcs conceptuals no estan preparats per a acceptar arguments polítics i socials quan el fet en si de la ruptura directament no hi té cabuda. No es pot ni plantejar. Evidentment tot aquest sector de la població no és pas monolític. Hi ha diferents sensibilitats, ja que també interactuen altres marcs que les persones s’han anat construint al llarg de les seues vides. Molts odien els catalans i menyspreen la seua llengua i cultura però, tanmateix, no accepten la seua segregació. Altres no accepten l’ús de la violència per a mantindre eixa “sacrosanta” unitat i alguns voldrien negociar i arribar a acords per tal de poder mantindré intacte eixe marc conceptual tan arrelat al seu inconscient cognitiu. Hi ha un pensament en aquesta gent que, mirat des de fora, sobta prou: sembla com si la separació política de Catalunya implicara una separació física i geogràfica. Com si Catalunya, en cas de secessió, ja no anara a estar al nord-est de la península Ibèrica. Com si una escletxa infranquejable s’obrira camí més enllà de la franja de Ponent.
Així doncs, si fem cas de les teories de Lakoff, cal fer un exercici pedagògic i fer un canvi de llenguatge i un canvi social per tal d’aconseguir que aquesta ruptura encaixe en l’imaginari de les persones a les quals afecta i es puga produir d’una manera pacífica i pactada.
Cal canviar la visió que es té dels estats anant a les fonts. La història ens ensenya que tant els estats com les estructures precedents de poder no són eternes i tenen per costum evolucionar, tant en el marc territorial com en el polític i social. Així doncs, cal entendre els estats com una mena d’éssers vius que naixen, creixen, es reprodueixen i moren. I el que és més important: quan moren no passa res, absolutament res. Hom continuarà gaudint de l’estima de la seua parella, si és que la té. Els diumenges farà paella amb la família o els amics o allò que li vinga en gana de fer els diumenges i res no haurà canviat. L’Estat espanyol no existia fa 400 anys i podria perfectament deixar d’existir demà. Perquè la democràcia ha de prevaldre sempre sobre l’Estat. D’aquesta manera, l’Estat ha de ser entés com una ferramenta i no com una finalitat. Una ferramenta útil per a garantir els drets dels seus habitants moderant en els conflictes i legislant amb l’objectiu de buscar la felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes. Un estat que no acompleix amb aquests preceptes, perd la seua utilitat. En aquests moments, l’Estat espanyol, lluny de garantir eixa convivència pacifica dels diferents pobles i nacions que l’habiten, s’ha llançat a una croada en defensa de la integritat territorial a colps de porra i amenaces, perdent el seu paper, en democràcia, com a garant de la convivència pacífica i dels drets de les persones. De fet, aquest Estat ha remogut, conscientment, els instints més baixos d’una part important de la població dissenyant discursos que encaixen a la perfecció als seus marcs conceptuals, molts dels quals es van generar durant el franquisme. Així doncs, una gran part de la població espanyola, atordida per la unanimitat mediàtica, ha confós el continent (l’Estat) amb el contingut (la ciutadania) i ha acabat donant suport sense matisos a la repressió contra ciutadans i ciutadanes indefensos, l’empresonament per motius polítics i la intervenció de mitjans de comunicació. Eixe brutal “a por ellos” que tan bé encaixa en els seus marcs conceptuals.
