National liberation (independence) facilitates the struggle for socialist democracy, if not immediately then in a later stage.
Hal Draper, The ABC of National Liberation Movements, Berkeley 1969
Evidentment, no es pot negar que el factor plebiscitari d’aquestes eleccions ha estat transcendental, i és comprensible, per tant, que la majoria d’anàlisis que es fan des de cada banda s’aboquin a la identificació dels valors que permetin decantar l’ambivalència. Però l’obcecació en aquesta mena de càlculs, a part d’erosionar el convenciment de la victòria i alimentar els dubtes sobre la necessitat d’un referèndum ja obsolet si no és per ratificar la futura constitució de la República catalana, ens pot distreure d’altres realitats preocupants que també revelen les matemàtiques electorals.
Per a l’elaboració de les consideracions que segueixen també ha calgut recórrer al còmput de les xifres, naturalment, però amb una intenció lleugerament diferent de la dels refrendaris. Es tracta d’aprofundir en el detall d’un fet, no per obvi menys dramàtic, que ha posat en evidència el resultat d’aquestes eleccions i que no sembla haver despertat gaires inquietuds més enllà dels previsibles titulars sobre el viratge a taronja no només del fins ara cinturó vermell de Barcelona, sinó també dels barris populars de la mateixa ciutat. Atesa la importància demogràfica d’aquesta petita regió de la geografia catalana, he cregut oportú cenyir l’abast d’aquesta breu anàlisi a aquest territori on, de moment, viuen la majoria dels ciutadans de la futura república.
Les dades són francament interessants, almenys per a qui subscriu aquestes línies. Si comparem el nombre de paperetes obtingudes per la candidatura Junts pel Sí amb la suma de les que van aconseguir CiU, ERC i SI l’any 2012 (sóc conscient de les limitacions científiques d’aquesta comparació, però crec que no són tan exagerades com les de la majoria d’anàlisis que corren aquests dies per molts mitjans de comunicació), observem que el nombre de votants atribuïbles a aquestes formacions ha disminuït lleugerament a tots els districtes de la capital catalana i a totes les poblacions de l’àrea metropolitana. Amb aquestes dades a la mà, tot apunta que la majoria de vots que han fet possible la remuntada de l’altra formació independentista, la CUP, no provenen de l’electorat tradicional d’aquelles organitzacions, presumiblement desenganyat per la política de retallades del govern de la Generalitat —en què manava l’una (CiU) amb la complicitat de l’altra (ERC)—, sinó que pertanyen a sectors socials fins ara allunyats de l’independentisme. Sembla, per tant, que el missatge electoral de Junts pel Sí no ha despertat gaire entusiasme més enllà de l’àmbit en què ja era potencialment hegemònic fa tres anys.
L’altre discurs clarament independentista, en canvi, el de la ruptura democràtica, sí que ha eixamplat l’abast de la seva influència en aquesta àrea. El nombre de vots obtinguts per la candidatura encapçalada per Antonio Baños ha augmentat significativament (espectacularment en el cas de Ciutat Vella, l’Eixample, Gràcia o Sants-Montjuïc) a tots els districtes de Barcelona i, tot i que amb menys vigor, també al conjunt dels municipis que la circumden. Sens dubte, el treball de base, assembleari, d’aquesta organització política contribueix a fer augmentar el nombre dels seus adeptes als barris i pobles on ha arrelat, però l’increment exponencial de butlletes que ha experimentat en aquestes últimes eleccions ha de respondre, a més a més, a alguna altra raó. Les persones més sensibilitzades per les injustícies socials i, alhora, més polititzades han tingut poques opcions a l’hora de decidir a qui confiar el seu vot. El discurs de Catalunya Sí que es Pot (empeltat d’ambigüitat respecte a la independència per la interferència de Podemos, i mancat de propostes clarament rupturistes a causa dels compromisos adquirits amb ICV), no ha anat gaire més enllà d’un seguit de consignes pamfletàries contra la figura d’Artur Mas (en això, coincidia amb el de la resta d’organitzacions espanyolistes) i de la dèria per reformar Espanya com a pas previ a qualsevol plantejament sobiranista. És clar, per tant, que no ha constituït una alternativa seriosa al discurs veritablement d’esquerra de la CUP, i així ha quedat reflectit en les xifres electorals. La candidatura de Lluís Rabell, tot i posseir més recursos propagandístics i més implantació als barris populars, ha sofert una derrota contundent si comparem el resultat que ha obtingut amb el que va obtenir ICV-EUiA l’any 2012: el nombre de vots que podria correspondre a l’electorat d’aquestes formacions ha disminuït a tots els districtes de Barcelona excepte a Nou Barris, on han aconseguit un increment de 1.817 electors. Als municipis del cinturó de Barcelona, en canvi, sí que hi ha hagut un lleuger augment d’electors per a Catalunya Sí que es Pot, el sostre del qual és a l’Hospitalet de Llobregat, amb 2.475 vots de més respecte als que va obtenir ICV-EUiA l’any 2012.
Ara bé, els resultats més inquietants que podem observar en aquesta anàlisi són els de Ciutadans. Igual que la CUP, aquesta formació ha incrementat d’una manera excepcional el nombre de votants que li han fet confiança. Ha pujat a tots els districtes barcelonins, on destaca l’aportació, respecte a les eleccions del 2012, d’11.319 nous vots a Nou Barris, de 12.294 a l’Eixample o de 10.389 a Horta-Guinardó. Al cinturó de Barcelona (ara ja taronja, com profetitzava Albert Rivera poc abans del 27 de setembre), l’increment de vots d’aquesta formació respecte al 2012 també ha estat notable, i ha arribat als 18.090 més a l’Hospitalet de Llobregat.
Des d’una perspectiva d’esquerra, cal entendre, amb una certa urgència, com és possible que el discurs populista i dretà de Ciutadans, amb càrregues evidents d’etnicisme, espanyolisme i inducció a la por sobre un hipotètic daltabaix econòmic en el cas que s’arribés a la independència, hagi penetrat amb tanta facilitat en l’imaginari de les classes populars de l’àrea metropolitana. És obvi que aquest discurs ha mobilitzat el vot de persones (sobretot grans) que probablement no havien votat mai, però també és evident que un increment tan important ha de recollir, per força, el vot de molta gent jove, entre la qual, si tenim en compte la seva filiació social, hem de suposar que hi ha desocupats i molts contractats a precari. És a dir, perfils amb poca similitud amb el que fins ara era el prototip dels prosèlits del partit taronja.
Hi ha un element clau que explica l’assimilació del llenguatge populista de Ciutadans entre amplis sectors de la classe treballadora: la despolitització. La indagació de les causes d’aquest fenomen excedeixen els propòsits d’aquest article, però no podem passar per alt la responsabilitat que hi ha tingut, d’ençà de la Transició de 1978, la política merament assistencial dels principals partits i sindicats que, fins aleshores, havien impulsat les lluites d’emancipació de les classes populars. La substitució progressiva de la política real per l’electoralisme ha anat destruint el teixit associatiu que havia cohesionat una bona part de la societat urbana perifèrica a les acaballes del franquisme. Un exemple diàfan d’aquest deteriorament el tenim en la transformació de les històriques associacions de veïns, tan importants en la lluita contra l’opressió franquista, en simples centres recreatius controlats des de l’administració corresponent. Sens dubte, la cultura de la delegació dels problemes socials als “professionals” de la democràcia, defensada també pels partits i organitzacions d’esquerra, ha anat fent pòsit en la ciutadania fins a aconseguir l’establiment generalitzat d’aquesta concepció individualista de la societat que caracteritza l’estil de vida actual, tan vulnerable a les amenaces dissuasives de la dreta.
Efectivament, Catalunya Sí que es Pot, hereva dels qui van abandonar la política associativa, no pot ni concebre la possibilitat d’un poder popular capaç de contrarestar la pressió del populisme. I els que defensen aquest poder popular no han comptat (a diferència de Ciutadans) amb prou suport dels mitjans de comunicació per interposar-hi prou resistència.
Què hauria passat si Catalunya Sí que es Pot i la CUP-Crida Constituent haguessin arribat a alguna mena d’acord de cooperació? ¿En quin marc seríem si els “teòrics” d’ICV, tan mancats de les lectures més bàsiques del marxisme, en lloc d’aliar-se amb el nacionalisme espanyol, haguessin fet seves les tesis del materialisme històric sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles (no pas al d’una sobirania descafeïnada de caràcter federal)? Potser l’esquerra hauria aportat encara més vots a l’independentisme i, sobretot, hauria evitat que l’increment del populisme taronja fos tan alt. No és bo per a cap aspiració democràtica que el populisme pragmàtic, jovial, però carregat d’anhels supremacistes arreli en les classes populars. Només cal tenir presents dos episodis nefastos de la història europea de la primera meitat de segle xx per adonar-se de la mena de metamorfosi que poden arribar a experimentar aquesta mena de populismes.
Ignasi Farinyes Gasalla
Filòsof, octubre, 2015
