Les fitxes i daus tenen noms, cognoms i hereus, per Emi Tirado

I és així, la vida continua. Potser estiguem notant alguns canvis a nivell local i autonòmic, però ens agrade o no, vivim en un tot i aquest és el que teníem, tenim i tindrem (almenys quatre anys més). És molt fàcil demanar que els nostres actes individuals i la nostra decisió a l’hora d’escollir un govern siguen raonables i amb seny, però, en molts dels casos, ens trobem amb una situació d’apatia i passivitat després d’haver passat un procés actiu d’esperança. És senzill i complicat alhora. Senzill és continuar amb la tasca en què ens hem embarcat per tal d’aconseguir canvis, si ho fem d’una forma automatitzada i sense pensar més enllà de la rutina diària; però quan ens aturem, cavil·lem i analitzem la situació es complica el desenvolupament del nostre paper diari i de vegades ens absorbeix un estat de desídia que cada vegada és més generalitzat. Si ho mirem des de la perspectiva de la ciutadania ens envolta un cèrcol d’angúnia; res canvia i la nostra societat es va esbiaixant per la pèrdua de drets cada vegada més fonamentals, la qual cosa no ens retorna la dignitat furtada.

Totes tenim un paper en aquest context, per a bé o per a mal, però quan perdem la perspectiva de quin és el nostre, quan oblidem on som, de qui som i que per molt que ens mirem el melic formem part d’una societat que s’està desvirtuant i morint lentament, és quan no aportem res al canvi, no lluitem pels nostres drets i no fem res per a recuperar el que ens pertoca. És comprensible quan la ciutadania expressa que no té la culpa, que són els governs i partits els que no s’aclareixen i no arriben a un acord. I no li falta raó, però també es cert que ens governen i malament perquè els hem deixat; dues oportunitats i seguim tenint el mateix. Sembla que per més que cridem que volem un canvi la realitat és ben distinta. La por al canvi (junt al clientelisme) continua sent la nota predominant.

Per altra banda, si ho mirem des de la perspectiva dels partits i governants, és ben senzill. El pastís és de dos, des de fa anys un bipartidisme ens governa, ara tu, després jo. Per la qual cosa, ha tingut molt de temps per educar i alinear una societat sense personalitat, on mirar-se el melic és el més important i on la solidaritat no té cabuda. Un fil d’esperança per tal d’eixir d’aquesta estafa ens ha envoltat quan hem estat completament afonats com a col·lectiu, però la memòria és de peix, i prompte la falsa regeneració democràtica ha donat a entendre que l’única vida digna que podem aconseguir és la que teníem abans, on gran part del clientelisme no es donava compte (ni se’n dóna) que realment érem esclaus d’un sistema que pot prescindir de nosaltres sense cap escrúpol. Tots hem tingut l’oportunitat de renovar-nos després d’aquesta crisi, però aquesta societat alienada no ha sabut plantar cara, dues oportunitats perdudes que li han donat via ampla al bipartidisme i a les seues marques blanques, les quals han format part d’aquest nou ressorgiment de partits. En canvi, la renovació de veritat ve de la mà d’una incipient minoria que amb etiquetes falses posades pel poder i entrebancs intenta mantenir la situació esperançadora per la ciutadania. Minoria a la qual, els poders fàctics, els poders polítics i judicials no la deixaran créixer i menys encara formar part d’aquest joc de trons, perquè les fitxes i daus tenen noms, cognoms i hereus descendents.

Emi Tirado
Iniciativa PV. Coalició Compromís