Leonardo, escultor de persones

Hui ens hem assabentat que Leonardo Borràs ha faltat. Trista notícia per tots aquells per a qui Leonardo ha estat un referent. Per suposat no sóc el més adequat per valorar la seua obra escultòrica en paraules tècniques, però sé reconéixer la vàlua del millor escultor que ha tingut Algemesí i que afortunadament deixa repartida per moltes cases i en punts neuràlgics de la nostra ciutat. I això em consola, poc però em consola. Una part significativa de Leonardo perdurarà eternament entre nosaltres, per a nosaltres i per a futures generacions. I no sols a Algemesí sinó a molts indrets dels País Valencià. És un goig passejar per València, per Oliva, per Sueca o Alzira i poder regalar-li a la vista alguna escultura seua, escultures la majoria d’elles de personatges insignes valencians. No cal dir que encara és més goig fer una passejada pel nostre poble i trobar-nos les seues obres en diferents indrets, incloent-hi entrades de finques particulars. Leonardo, des del punt de vista artístic és un del grans escultors valencians del segle XX, i no en va fou nomenat en 1986 acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València.

Però Leonardo no sols va ser un escultor de pedra, fang, marbre o ferro, sinó que va ser un escultor de persones. Conec poc als seus fills i a la seua dona, però és evident que també en ells Leonardo realitzà una obra d’art. Les bellissimes persones que ells són i la bonhomia que acullen tots són, sens dubte, obra del propi Leonardo.

He parlat unes poques vegades amb ell, menys de les que m’havera agradat, però tot i que parlava amb un Leonardo ja major, el record que mantindré d’eixos moments és el d’un Leonardo il·lusionat pel seu poble, un lluitador nat, crític i lúcid en tot moment. Estava davant d’un prohom de les mans dels quals només podia eixir bellesa i harmonia perquè tot ell vessava de bondat i bellesa. Som molts, i jo el primer, els que hem contemplat no sols les seues obres com una escultura, sinó la seua pròpia vida com una escultura.

A Leonardo li tocaren viure uns anys hostils per la bellesa i l’estètica. La societat franquista i retrògrada que la història el va condemnar a viure no li impedí desenvolupar eixa sensibilitat per la cultura i les tradicions valencianes. Era un home lligat al seu poble i a les nostre tradicions i això ho ha sabut transmetre no sols a la seua família sinó a molts de nosaltres. No defugí mai el seu compromís per redreçar el maltractat poble valencià i això feu que es comprometera amb Algemesí essent regidor en la mítica segona legislatura de l’alcalde Joan Girbes. Leonardo formà part del millor equip de polítics que sens dubte ha tingut i tindrà mai el nostre ajuntament. A Leonardo li devem tots moltes coses, però hi ha una que jo personalment vull destacar: mostrar-nos el camí de compromís ètic i social amb el nostre poble. Ell ha estat i estarà un referents per tots els que ens dediquem a la cosa pública i per tots els que volem treballar per la cultura valenciana. Leonardo escultor, escultor de valenciania i estima a la terra i al poble.

Amb ell desapareix el darrer representant de tots aquells prohoms d’Algemesí que saberen mantenir viva la flama d’una cultura valenciana que molts volgueren veure’s apagar. La generació dels Eduard Sarrió, Joan Girbés, Joaquim Pérez o del propi Martí Domínguez perd el seu darrer baluard, però la seua obra i exemple perdurarà per sempre. Les cisellades que durant tants anys ha donat el nostre Leonardo han servit per a esculpir-nos als que avui volem continuar mantenint viva la flama, com diu Obrint Pas, de tot un poble en moviment. Sense ell molts no estaríem on estem. Leonardo sabé fer seu els versos del gran poeta de la seua generació, Vicent Andrés Estellés:

“Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites”

I jo sols puc afegir:

Quina sort que pariren a Leonardo!

Gràcies Leonardo, restaràs als nostres cors.

Josep Bermúdez, regidor de Més Algemesí