Per començar, no podem parlar ben bé d’una educació en català a les escoles franjolines, ja que l’ensenyament íntegrament en català no existeix, llevat d’un parell d’excepcions. A la majoria d’escoles i instituts de ponent, hi ha la possibilitat d’estudiar una assignatura de català com a matèria optativa, cosa que permet aconseguir la titulació de català dins de l’educació pública aragonesa. Estem parlant d’unes dues o tres hores setmanals, com a màxim, en horari extraescolar, sempre que la família de l’alumnat així ho expliciti.
Hem de tenir present que, a la Franja, la llengua pròpia, el català, no té un estatus de cooficialitat. Aquesta situació jurídicoadministrativa de la llengua predetermina, en gran mesura, la presència del català a l’ensenyament.
Malgrat tot, si parem atenció a la situació prèvia a les passades eleccions del 24 de maig del 2015 (on hi hagué canvi de govern), la predisposició teòrica del l’actual Diputació General d’Aragó és més favorable que la de l’anterior govern. dirigit pel Partit Popular, que en els anteriors 4 anys va desmantellar la tímida possibilitat que el “català d’Aragó” hagués passat a l’oficiositat (que no oficialitat), amb la creació d’una acadèmia de la llengua pròpia i un seguit de prerrogatives que haguessin acostat a una realitat més propera, a la d’un Aragó plurilingüe, com estava previst a l’anterior Llei de llengües derogada pel tàndem PP-PAR. El desgavell de denominar la llengua catalana com a LAPAO (llengua aragonesa pròpia del àrea oriental), de manera acientífica, ha contribuït molt a envoltar de conflictivitat el català, a sembrar dubtes absurds sobre la filiació lingüística dels parlars de la Franja i a considerar l’ensenyament de l’assignatura de català com a “forastera”. Com a exemple d’això últim, queda per a la penosa història escolar de la Franja que, a un Institut de Mequinensa (Baix Cinca), els informes de l’alumnat avaluaren la matèria de català amb el nom de “Llengua Oriental”, de manera que es creava el desconcert i la reacció de les famílies del centre, que no sabien si això que estudiaven els seus fills/es era homologable amb el nivell de català o no. També a l’IES Matarraña de Vall-de-roures (Matarranya), es suprimí una de les hores de català en favor del francès, com denuncià l’Associació CLARIÓ. Dins d’aquest despropòsit, el nivell de preparació d’alguns docents de català tampoc no era el més adient.
Tanmateix, tornant a l’escola, quedi per l’anàlisi una reflexió: des que fa més de 30 anys desenes d’ajuntaments de la Franja demanaren a Mequinensa l’ensenyament en català, quant s’ha avançat? El català continua sent una matèria optativa que és més respectada allà on hi ha hagut més mobilització social pel seu aprenentatge, que, bàsicament, és vista per les famílies com una eina per poder anar a treballar a les poblacions veïnes catalanes. La llengua pròpia (també catalana) hi manca d’una situació digna i normalitzada. En aquestes circumstàncies, l’educació en català és sota mínims, per més que alguns centres es presentin com a bilingües o trilingües.
Mentrestant, es van revocant lleis de llengües, patrimonis culturals i posant cognoms a la llengua, no fos cas… Però, deixaran morir el català a la Franja les institucions aragoneses? Ho permetrà la resta del domini lingüístic? Pot subsistir, en ple segle XXI, una llengua en un territori invertebrat de 50.000 habitants sense ensenyar-se a les escoles i sense polítiques actives que la preservin i valoritzin? Són moltes preguntes sense resoldre i continuem al forat negre a l’espera d’entrar a una nova galàxia…
Òscar Adamuz
