El títol s’ajusta al que dedueixo que pot pensar una part important de l’electorat de la CUP a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. Pel contrari crec que l’assemblea de Sabadell va ser modèlica i amb el vot secret va garantir la viabilitat de les votacions. El debat i les mateixes votacions ha portat a un empat, que alguns i algunes prevèiem, per descomptat de broma, però de vegades les casualitats es produeixen.
El quid de la qüestió, la contradicció més gran que jo vull plantejar és la següent, la militància i els sectors simpatitzants de la CUP, és a dir unes 3.500 persones, estan validades enfront dels més de 330.000 votants que van donar el seu suport a la CUP a les eleccions? A qui es deuen els i les diputades de la CUP? A l’estricta militància o al suport electoral? Un suport dins d’un context d’emergència independentista, amb el president Mas intentant liderar (mediàticament) a la seua forma el procés, arrossegant juntament amb la coalició “Junts pel Sí” els sectors de la petita burgesia, classes populars, sectors de treballadors i treballadores, en definitiva aglutinant, juntament amb la CUP, un dels moviments d’alliberament nacional i social més gran a Europa en els últims temps. Dos milions de persones mobilitzant-se una vegada i una altra. A alguna gent de la CUP sembla que se li ha oblidat aquest moviment de masses. La CUP ha treballat els darrers mesos amb limitacions, condicionada per un sector immobilista que ha estat obstaculitzant la participació en aquest moviment de masses, tant en les mobilitzacions com en la participació electoral. La CUP és una organització independentista i anticapitalista, dues coses inseparables, però la majoria de la ciutadania el 27S van donar el seu suport a JxS, que són independentistes però no anticapitalistes, tot i que em consta que a les files d’ERC si hi ha persones anticapitalistes.
A l’Assemblea de Sabadell, es va evidenciar un sector important que dóna prioritat a la lluita anticapitalista i fa la impressió que s’obliden de l’objectiu principal, el procés de ruptura amb l’estat espanyol. No per repetir una vegada i una altra “anticapitalista”, tombarem aquest sistema, podríem com és habitual, manifestar-nos envoltats de policies, amb estètica radical, fent alguna barricada que altra, etc., una generació darrere l’altra…, però realment aconseguirem i consolidarem algun avanç? En principi sí, però amb limitacions. Tenim l’exemple del moviment okupa que va generar una veritable consciència per la falta d’habitatge, però es va fer un salt qualitatiu i quantitatiu quan es va convertir en un moviment popular, amb les seues contradiccions. Amb això vull dir que els moviments avantguardistes serveixen per a conscienciar, però es guanya quan les majories assumeixen aquest repte. Per aquest motiu i després de dècades de militància avantguardista, el nivell de consciència de les classes populars de Catalunya, han assumit un nivell alt de lluita cap a la Ruptura Democràtica per la Independència, per això aquesta ruptura té moltíssima transcendència social, ja que és també inseparable de la lluita de la classe treballadora.
El Capitalisme està en la fase imperialista. Els estats mitjans com l’Espanyol s’aprofiten d’això de forma secundària i submisa, i espolien les nacions oprimides com la nostra. Per això es fa prioritari la ruptura cap a la independència, dotar-nos d’un marc propi de progrés social i per descomptat de confrontació amb les contradiccions internes entre les diferents classes socials. A l’inici del procés però, es fa necessari arribar a acords, pactes, que evidentment, no són indefinits, ni pactes socials interclassistes. Són acords estratègics per a la independència, a través de diferents tàctiques, que en allò social no representen retrocessos, però que en l’essencial s’adopten postures de radicalitat independentista. El Pacte amb Junts pel Sí, si ha assumit el repte de la desobediència cap a l’estat espanyol impulsada per la CUP, i a més a més la proposta d’acord (malgrat que és totalment insuficient), no representa un retrocés.
Si analitzem els processos anticolonials històrics, les burgesies, les classes populars i més tard la classe treballadora, han tingut sempre un paper essencial, una altra cosa són les revolucions socialistes (que també), però realment ara estem contemplant una revolució social cap al socialisme ?
Per a mi en aquests moments és prioritari trencar els estats imperialistes, separar-se dels estats colonials com l’espanyol, començar des de dins una transformació social, que haurà d’encaminar-se cap al Socialisme en diferents fases, aquest procés com a previsió, serà per a diverses generacions, a les societats es poden fer previsions, però res és segur.
Tornant els arguments inicials, no veig just que el 50 per cent de l’assemblea de Sabadell (1.515 persones), puga condicionar negativament un acord amb Junts pel Sí, puga condicionar el futur d’una nació. Bàsicament es van votar dues postures, la primera sí a l’acord l’altra postura seguir negociant un acord més favorable, aquesta segona, aparentment es podria considerar més d’esquerres, però no ho és. Un altre sector d’aquest 50% ha decidit un no, però amb bones intencions, de forma idealista. En les intervencions de l’assemblea ja es va comentar “de forma més argumentada”, que davant un no a l’acord, no hi hauria possibilitats de seguir pactant. Una majoria electoral de Junt pel Sí, no estaria disposada a “cedir” més. Davant d’aquests arguments, el vot va ser canviant, el no majoritari a l’acord, fins a igualar-se amb el sí a l’acord.
Si realment hi hagués hagut temps i mitjans, hauria estat convenient fer una enquesta a les zones on esta localitzat el vot a la CUP, haguérem tingut una aproximació del que pensa l’electorat de la CUP, no val fer extrapolacions de les eleccions espanyoles, en les plebiscitàries per la independència, es vota amb altres paràmetres. D’altra banda pense que Junt pel Si, sí tenen mitjans i possiblement hauran efectuat sondejos per a unes noves eleccions. Excepte sorpreses, si es presenten de la mateixa manera, podria ser que obtingueren majoria suficient com per a investir el seu candidat i sense comptar amb la CUP?, quins resultats obtindria la CUP?, quina influència tindria la CUP en l’àmbit institucional?, (que no oblidem és on es distribueixen els pressupostos econòmics). Ara la CUP pot ser la clau en moltes de les decisions i sembla que se’ns ha oblidat. A mi personalment no em satisfà, que fins i tot en el cas que la CUP poguera obtindre més vots i seguírem necessitant conformar una majoria, donant suports a Junts pel Sí, seria com tornar a començar. Pitjor seria si es perdera la majoria parlamentària de les forces independentistes. Espere que davant les insidioses declaracions de les forces espanyolistes, entre les quals està Podemos, exigint noves eleccions, queden dissipats tots els dubtes a aquests sectors que van votar no a l’acord, perquè el que realment volen és escombrar l’independentisme a Catalunya i en la resta de nacions sotmeses a l’estat, seguir amb l’estatus actual i continuar utilitzant com a comodí electoral el referèndum, quan tots i totes sabem que no va ha produir-se. Realment la intenció és arribar a pactes al parlament espanyol per al manteniment constitucional de la indissoluble unitat d’Espanya.
D’altra banda no veig justificada la postura dels i les parlamentàries de la CUP, amb una postura asèptica, llevat d’alguna excepció. Com és que un parlamentari/a no té opinió? Cosa mai vista. Això no passa ni en la socialdemocràcia on si un se’n surt de la línia oficial, se li acaba la carrera política. És cert que en la CUP té només una legislatura, però sembla que sortir-se’n d’allò “correctament acordat” podrà ser titllat d’individualista?, de trencar no se sap què?, però allò curiós i lamentable és que ara la CUP està en un impass , en un empat vergonyós socialment, i tampoc hi ha opinions del grup parlamentari. Estem davant postures incolores, innòcues i no sé quants qualificatius més. Ara es vol solucionar com en el futbol, amb penals, decisions cada vegada més minoritàries, les territorials, amb filtres a les dissidències, amb vots delegats, quina llàstima d’assemblea modèlica, la de Sabadell. Quina absència de “lideratges dels i les líders”. Veus absents davant la necessitat de desencallar la Ruptura Democràtica per la Independència.
Jesús March
Poble Lliure
