Les declaracions d’Oltra, emulant el discurs dels líders del PPSOE sobre el repartiment d’inversions a l’Estat, així com la contrarèplica de destacats membres del processisme català traient a passejar velats o explícits tòpics antivalencians, han servit de guió per a un espectacle de molles i misèries autonomistes digne dels 80 i 90.
El guió, per ambdues parts, beu de la mateixa font. La pràctica autonomista del peix al cove continua essent vista per les forces polítiques reformistes com l’estratègia més eficaç per a construir hegemonia i conrear la parcel·leta de poder autonòmic.
Les declaracions d’Oltra s’entenen perfectament en aquesta estratègia de ser la Convergència d’esquerres a la valenciana. Les dels processistes encara s’entenen més perfectament en un marc mental plenament autonomista, on la proposta de Rajoy de portar quatre trens o els intents de «seducció» vintage 1977, provoca tremolor de cames entre el nou sobiranisme.
La qüestió és: serveixen d’alguna cosa aquestes estratègies? És a dir, la simple reivindicació autonomista assentarà bases sòlides que impediran que el País Valencià siga engolit per la recentralització estatal? El memorial de greuges permanent com a estratègia per a carregar-se de raons ajuda o entorpeix el camí cap al referèndum?
L’hegemonia de CiU al Principat es gestà en unes condicions molt concretes. Fou una de les derivades del pacte de la transició, on la reforma posà en joc la redefinició de límits i actors del poder polític -i en menor mesura del poder econòmic-. Ho feu en un període d’expansió de les estructures estatals i de construcció accelerada dels serveis socials, amb la qual cosa l’autonomisme esdevingué funcional a la construcció d’aquestes. I en el camí d’entrada a una Unió Europea, la de l’Acta Única, que tenia per davant la perspectiva més progressista dels seus 60 anys d’existència, fet que ajudà a crear legitimitat en diversos sectors de població. A més, la ideologia d’Estat que constitueix el nacionalisme espanyol es trobava en plena crisi de legitimitat i en procés de redefinició.
Quaranta anys després, s’ha demostrat que l’autonomisme no era cap garantia sòlida per als drets nacionals i socials dels Països Catalans. Voler repetir ara la jugada per part del valencianisme lligat a l’actual govern autonòmic creiem que és recórrer camí ja cremat.
Així mateix, l’independentisme no ha crescut gràcies a la pràctica autonomista, sinó malgrat ella. L’independentisme ha crescut perquè hi havia unes bases posades -construïdes contra l’autonomisme- i ho ha fet en un context de reclamació de drets socials, democràtics i nacionals fonamentals. Uns drets que s’estaven -i s’estan- liquidant amb l’aquiescència de l’autonomisme, enfangat fins al coll en la gestió de l’Estat de les autonomies durant tres dècades. Basar la legitimitat del referèndum en què «l’Estat ens maltracta» té el seu revers: el dret d’autodeterminació és «comprable». És a dir, pel processisme el camí del referèndum és un camí que estan recorrent obligats per les circumstàncies.
És per això que alguns dels opinòlegs i diputats mediàtics del processisme han saltat contra les paraules d’Oltra. Perquè els destorbava la dialèctica Estat-Generalitat al voltant de les inversions que tan esforçadament estan conreant com a reacció a l’«operación diálogo». I també per un antivalencianisme banal que molt interessadament han difós les elits principatines en la seua pugna pel pastís autonòmic en els darrers vint anys -tema que mereixeria tot un altre article-.
A dia d’avui, qualsevol proposta que pretenga garantir els drets nacionals i socials dels Països Catalans ha de partir, d’una banda, de la idea d’autodeterminació com a element fonamental, explícit i irrenunciable del projecte i, de l’altra, de vincular la construcció nacional i l’exercici de l’autodeterminació a la conquesta de drets i sobiranies que permeten fer front a la deriva política i econòmica de la UE i els seus Estats.
