L’altre dia vam sentir unes declaracions de Juncker en què afirmava que no vol “una Europa de 90 estats” i “ho deia en Alemany perquè no se n’assabentaren en Catalunya”. Jo no escric aquest article com a resposta a Juncker, sinó per a argumentar el que és una realitat de la qual ell pareix viure aliè, i és que el vertader enemic de la Unió Europea (UE) és la mateixa UE.
L’independentisme a Europa és la conseqüència de la conquesta de territoris en contra de la voluntat dels seus pobles a estar. L’Europa de l’edat mitjana era plena d’antics regnes que anaren conquerint-se a la força o a través d’unions entre monarques. Un exemple de territoris amb independentisme és Venècia. Aquest indret va romandre independent d’Itàlia fins al 1797. Posteriorment, va ser conquerida per Napoleó i dominada per l’Imperi d’Àustria i, més tard encara, va entrar a formar part del Regne d’Itàlia. Amb tot, va ser un territori molt estable des del segle IX fins al XVIII i avui també hi ha independentistes entre els seus habitants.
Altres exemples els trobem a Groenlàndia, que compta amb estatut des del 1979 i amb autonomia i que pretén unir-se a Canada i deixar de formar part de Dinamarca; Sardenya, que va pertànyer a la Corona d’Aragó i va ser ocupada, després de la Guerra de Successió, per un exercit angloholandés i recuperada per Felip V per a ser annexionada a Itàlia; Escòcia, també independent del Regne Unit i finalment annexionada a aquest; Galícia, que va passar de formar part de l’antic regne, amb els territoris del nord de Portugal, a ser un més dels territoris de Castella; o Bavaria, a Alemanya; Gales; Kosovo; Flandes; Quebec; el País Basc; Catalunya…
El que passa a Europa no és ni més ni menys que l’última etapa de la decadència de l’imperialisme, com deia Jose Luís Sampedro: “Al segle XVI, Europa era un volcà d’iniciatives. Missioners, guerrers i pagesos s’embarcaven al desconegut. I en el terreny intel·lectual començava l’humanisme, la impremta. Ara, al país més important del món, el més fort i poderós, els Estats Units, la gent té por. Autèntica por. Hem cedit llibertat a canvi de seguretat”. Durant el període colonial, els països com França, Anglaterra i Alemanya van tenir gran part dels països del món. Ara aquests països han volgut recuperar la seua identitat i tota eixa etapa imperial esta fent aflorar la diversitat d’identitats de la pluralitat dels antics regnes. Deia Lenin que l’imperialisme és l’última etapa del capitalisme i ara estem veient caure eixos imperis. Per contra, hem vist formar-se’n un de un nou, l’americà , que també està perdent hegemonies que tenia a finals del segle passat.
Ja ho van dir els crítics de la globalització: fer que la globalització avance cap a l’hegemonia d’un únic o dos països al món és inviable. Sols des de la multicultural és pot avançar en eixe sentit. L’independentisme creixent no és antiglobalista, és multiculturalitat en construcció d’un món que n’és ple, de diversitat. L’autèntic perill en aquest fer, és, però, l’auge de l’extrema dreta xenòfoba i racista, cosa que a la UE no sembla important-li.
La UE presumeix de tindre uns valors i la realitat és que sols en té un: el mercat. Si agafes una multitud i li preguntes per què vol estar a la UE, la immensa majoria et diran que pels beneficis econòmics d’un mercat comú sense aranzels, per la lliure circulació i altres coses, però ningú dirà que és per lluitar contra el feixisme en què va nàixer la unió, ni tampoc per la millora de la democràcia, ni per la defensa dels països pobres del món, ni per l’antibel·licisme, ni per la multiculturalitat.
Estem davant d’una Europa que presumeix d’aquests valors mentre deixa morir 14 mil persones al Mediterrani i no surt massivament a informar i ajudar els països pobres ni quan han patit atemptats que han deixat centenars de morts, com el de Somàlia del passat dia 17 d’octubre. Per tant, uns valors que queden ben dits, però que no es veuen fer.
L’auge de l’extrema dreta sols és una mostra d’aquest fet i Europa no farà res en contra si no suposa un perill per als mercats, ja que sols actuen quan aquests poden resultar malparats, una mostra més de la por cap a aquesta decadència i de la falta de valors dels quals presumeixen. Una Unió Europea que tenia la intenció de semblar-se al model dels EEUU i que no és capaç d’actuar conjuntament i de manera clara contra el terrorisme ni d’actuar amb els valors dels quals presumeixen.
Finalment, després de tot el que he escrit li dic a Juncker: “Més val 90 estats units que 27 que s’odien i amb tensions internes pel territori. Si vols construir un projecte Europeu que funcione, comença per adonar-te que no actueu d’acord amb els valors que presumiu de tindre, sinó que esteu tolerant l’auge de la ultradreta i no esteu fent res per la solidaritat entre els pobles; és més, impediu tot el que resulte perillós per als mercats encara que siga just i amb els autèntics valors Europeus. Sols des de la multiculturalitat i uns territoris d’acord amb els seus models territorials es pot avançar cap a un model Europeu. La resta és paper mullat i paraules buides. I et dic també que ho he escrit en valencià perquè així no vos n’assabenteu en alemanya.
