Amb tanta notícia descoratjadora amb què convivim aquests dies sagrairien veus, testimonis i gestos desperança. Sen donen molt pocs. I estic segur que si es produïren dins de la més immediata proximitat els visualitzaríem i ens ajudarien a tirar cap avant amb més ànims. Però no. Per no ser reincidents en comentar aquestes notícies poc edificants, que es centren en el món de la política magradaria eixamplar-les en altres àmbits. Leclesiàstic. Massabente que el proper dimecres, dia 3 de febrer, el cardenal-arquebisbe de València, monsenyor Antonio Cañizares, serà nomenat acadèmic dhonor de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Aquesta corporació es defineix com la més fervorosa defensora de les normes gramaticals de lidioma valencià conegudes com a “Normes del Puig”. Són normes que no reconeixen la igualtat de lidioma que parlem els valencians, els catalans i els mallorquins, i que lAcadèmia Valenciana de la Llengua, nascuda dun assenyat consens científic i polític ha posat pau en les estèrils i acarnissades polèmiques, que, en un temps originaren la denominada “Batalla de València”. LAcadèmia Valenciana, elaboradora dunes normes científiques, modernes i actualitzades de la Llengua és l’òrgan respectat per tothom En una paraula, és el que els polítics li solen dir “la llengua cooficial”, amb el castellà, vàlides ambdues en el País Valencià. La Real Acadèmia de Cultura Valenciana la rebutja i la combat i, a més, fins en temps molt recents rebia dels polítics del Partit Popular generoses subvencions.
No anem ara i aquí a entrar en les terribles polèmiques on la nostra llengua fou objecte de la desgraciada “Batalla de València”, que tant de mal ens feren i que tanta rendibilitat política va donar a la dreta valenciana. No, el nostre propòsit és molt simple: ¿ Si tant lhonora al senyor arquebisbe rebre eixa distinció, més que siga des d’una entitat no reconeguda en el món científic, però al cap i a la fi sensible amb la llengua valenciana, a sant de què ni ell la parla, ni l’estima ni li dóna suport? Jo considero això un contrasentit .
Un acte com el que se li oferirà al monsenyor es fa amb una estètica on ell pronuncia un discurs i un acadèmic li contesta. Caldrà veure en quina llengua parlarà el nostre arquebisbe, com també caldrà veure amb quina li contestarà lacadèmic. Jo el conec. I lestimo molt. I ell a mi, però les diferències de concepció lingüística són insalvables.
Actes com els que els comento es solen fer de tant en tant a València capital. Són molt arqueològics i a mi en recorden llunyans anys de pacífica mansuetud davant els poders de tota mena. Tenen aquell perfum de camfora, un poc opiacis, amb presència de gent uniformada, fracs, “mantilla y teja”, coent a més no poder , molta gent amb condecoracions i parlant-se els uns als altres, en el cor de València, amb un refinat castellà. Quan jo veig eixos revifats aromes arcaics els miro com qui veu passar un “Rolls- royce” vellíssim. Com una relíquia. Són coses que posen el cor tendre. Les persones necessitem de tant en tant prendrens un calmant que ens asserene de tanta mala notícia i buscar en aquests events una mica dhumor negre. Que no en faltarà, de tela negra, a lacte. Dic pels fracs, del vestit llarg de les senyores i molta sotana i vestit eclesiàstic.
Però ara cal posar-se una mica seriosos. Fa anys que lEsglésia valenciana ha dit no a la introducció de la llengua valenciana en la litúrgia. A Déu Nostre Senyor se li ha de parlar en castellà. I perquè lEsglésia valenciana no puga dir que no es treballa per introduir la llengua pròpia, lAcadèmia Valenciana de la Llengua elaborà lOracional Valencià. I per descomptat el Missal. Però ni els anteriors arquebisbes ni lactual han tingut la caritat dacceptar, com a mínim la seua lectura i conseqüent aprovació canònica. En puritat cap capellà valencià pot oficiar en la nostra llengua a menys que ho faci amb lantic Llibre del Poble de Déu de mossèn Pere Riutort. És un oracional editat en lany 1974 autoritzat, entre altres quatre bisbes pel de València monsenyor Jose Maria Garcia Lahiguera. I és el que es fa servir si existeix algun bon capellà patriòtic que tinga eixa voluntat i caritat cristiana.
Però no tan sols és monsenyor Cañizares, ni el cabild catedralici, ni molts rectors de poble els que no fan servir el valencià en la litúrgia. No, la cosa és molt més greu encara. Som els mateixos fidels catòlics, entre ells el de la nostra pietosíssima Benissa, els que prefereixen resar en la llengua castellana. Som els primers que protestem quan alguna iniciativa de posar-nos a resar en valencià intenta introduir-se en el culte. Lautoodi es manifesta una vegada i una altra i és lEsglésia, l’única entitat que soposa obertament a emprar el valencià amb absoluta normalitat. Amb lexcusa que no lhan aprés en lescola refusen molestos qualsevol oració en la nostra llengua.
Enguany l’església celebra el denominat “Any de la misericòrdia”, caldrà recordar, també als pietosos fidels benissers, que les obres de misericòrdia són set corporals i set espirituals. Daquestes darreres nhi ha dos que vénen fenomenal al cas. Una: consolar l’afligit (que som tots els que no podem resar en valencià en comunitat). Laltra: sofrir amb paciència les misèries humanes dels pròxims (que també ens toca patir-les als que voldríem resar en valencià). Ja veus, i de quina manera, ens sentim dejunis de misericòrdia tots aquells que tenim el gran pecat de voler pregar a Déu en la llengua que, de xiquets de bolquers, va ser la primera que escoltàrem dels nostres pares.
No hi ha mans. Passarà aquest Any de la Misericòrdia i cap de nosaltres haurem guanyat cap indulgència. Tots anem, sabatetes i tot, a les calderes de Pere Botero. I que Déu Nostre Senyor també eixample eixa compassió als qui reneguen densenyar a qui no sap, que, mira per a on, és també una de les obres de misericòrdia.
No anem ara i aquí a entrar en les terribles polèmiques on la nostra llengua fou objecte de la desgraciada “Batalla de València”, que tant de mal ens feren i que tanta rendibilitat política va donar a la dreta valenciana. No, el nostre propòsit és molt simple: ¿ Si tant lhonora al senyor arquebisbe rebre eixa distinció, més que siga des d’una entitat no reconeguda en el món científic, però al cap i a la fi sensible amb la llengua valenciana, a sant de què ni ell la parla, ni l’estima ni li dóna suport? Jo considero això un contrasentit .
Un acte com el que se li oferirà al monsenyor es fa amb una estètica on ell pronuncia un discurs i un acadèmic li contesta. Caldrà veure en quina llengua parlarà el nostre arquebisbe, com també caldrà veure amb quina li contestarà lacadèmic. Jo el conec. I lestimo molt. I ell a mi, però les diferències de concepció lingüística són insalvables.
Actes com els que els comento es solen fer de tant en tant a València capital. Són molt arqueològics i a mi en recorden llunyans anys de pacífica mansuetud davant els poders de tota mena. Tenen aquell perfum de camfora, un poc opiacis, amb presència de gent uniformada, fracs, “mantilla y teja”, coent a més no poder , molta gent amb condecoracions i parlant-se els uns als altres, en el cor de València, amb un refinat castellà. Quan jo veig eixos revifats aromes arcaics els miro com qui veu passar un “Rolls- royce” vellíssim. Com una relíquia. Són coses que posen el cor tendre. Les persones necessitem de tant en tant prendrens un calmant que ens asserene de tanta mala notícia i buscar en aquests events una mica dhumor negre. Que no en faltarà, de tela negra, a lacte. Dic pels fracs, del vestit llarg de les senyores i molta sotana i vestit eclesiàstic.
Però ara cal posar-se una mica seriosos. Fa anys que lEsglésia valenciana ha dit no a la introducció de la llengua valenciana en la litúrgia. A Déu Nostre Senyor se li ha de parlar en castellà. I perquè lEsglésia valenciana no puga dir que no es treballa per introduir la llengua pròpia, lAcadèmia Valenciana de la Llengua elaborà lOracional Valencià. I per descomptat el Missal. Però ni els anteriors arquebisbes ni lactual han tingut la caritat dacceptar, com a mínim la seua lectura i conseqüent aprovació canònica. En puritat cap capellà valencià pot oficiar en la nostra llengua a menys que ho faci amb lantic Llibre del Poble de Déu de mossèn Pere Riutort. És un oracional editat en lany 1974 autoritzat, entre altres quatre bisbes pel de València monsenyor Jose Maria Garcia Lahiguera. I és el que es fa servir si existeix algun bon capellà patriòtic que tinga eixa voluntat i caritat cristiana.
Però no tan sols és monsenyor Cañizares, ni el cabild catedralici, ni molts rectors de poble els que no fan servir el valencià en la litúrgia. No, la cosa és molt més greu encara. Som els mateixos fidels catòlics, entre ells el de la nostra pietosíssima Benissa, els que prefereixen resar en la llengua castellana. Som els primers que protestem quan alguna iniciativa de posar-nos a resar en valencià intenta introduir-se en el culte. Lautoodi es manifesta una vegada i una altra i és lEsglésia, l’única entitat que soposa obertament a emprar el valencià amb absoluta normalitat. Amb lexcusa que no lhan aprés en lescola refusen molestos qualsevol oració en la nostra llengua.
Enguany l’església celebra el denominat “Any de la misericòrdia”, caldrà recordar, també als pietosos fidels benissers, que les obres de misericòrdia són set corporals i set espirituals. Daquestes darreres nhi ha dos que vénen fenomenal al cas. Una: consolar l’afligit (que som tots els que no podem resar en valencià en comunitat). Laltra: sofrir amb paciència les misèries humanes dels pròxims (que també ens toca patir-les als que voldríem resar en valencià). Ja veus, i de quina manera, ens sentim dejunis de misericòrdia tots aquells que tenim el gran pecat de voler pregar a Déu en la llengua que, de xiquets de bolquers, va ser la primera que escoltàrem dels nostres pares.
No hi ha mans. Passarà aquest Any de la Misericòrdia i cap de nosaltres haurem guanyat cap indulgència. Tots anem, sabatetes i tot, a les calderes de Pere Botero. I que Déu Nostre Senyor també eixample eixa compassió als qui reneguen densenyar a qui no sap, que, mira per a on, és també una de les obres de misericòrdia.
Joan Josep Cardona
