Em desdejunava ahir amb una crònica i una columna d’opinió publicats per “El Mundo” digital que mostren ben a les clares quina és l’actitud de certa premsa i d’un considerable conglomerat polític i econòmic mútuament nodrits. La triple exigència del pontífex a la jerarquia eclesiàstica de Mèxic en la seua visita apostòlica a aquell país han merescut un qualificatiu la inadequació del qual delata la concepció “El Mundo” sobre l’abast que ha de tindre la tasca pastoral de l’església, o més pròpiament, el que no ha de tindre: respecte i consideració de la població indígena i dels seus valors culturals; abandó de posicions de privilegi de prínceps de l’església i adopció d’una actitud de servei i, finalment, eradicació de tot vincle, per mínim i indirecte que puga ser, de l’església amb el narcotràfic, segons un esperit ètic nítid i compromès fins a les darreres conseqüències. Doncs bé, les dures crítiques vessades pel pontífex sobre aquestes qüestions han estat considerades per “El Mundo” com una “humiliació” a la jerarquia mexicana. En la seua columna habitual, Fernando Sánchez Dragó considera que el papa Francesc ha de ser inhabilitat per al pontificat. Foll, heretge, rèprobe, pallasso i blasfem són els qualificatius que li dedica, atesa la seua conducta ingènua en l’orientació pastoral, temerària en les relacions de l’església amb les altres religions i impertinent per ocupar-se d’afers socials i polítics que no s’escauen a la seua missió. Aquests són els fets. Que cadascú jutge segons el seu criteri. En la nostra cultura, un mitjà de comunicació pot expressar-se amb llibertat i alinear-se amb el corrent polític i socioeconòmic que li semble oportú. És el que fa “El Mundo”, tot fent costat a una dreta que necessita fer veure que es regenera, com a condició necessària per tal de seguir exercint la primacia en l’econòmic. Propugna una necessària revisió ètica (lloable si és veritable: a cadascú, el que es mereix) per fer front al corc de la corrupció i una rentada de cara estètica. En aquesta darrera, a banda d’altres elements, s’emmarquen la crònica i la columna que duc a debat: la nova dreta necessita desempallegar-se d’algunes relacions que en el passat podien ser fructíferes, però que en el moment actual poden començar a ser una rèmora, per diferents raons. Una d’aquestes relacions és amb l’església catòlica, que no veu amb bons ulls les conductes personals llicencioses d’alguns polítics i la no bel·ligerància legislativa en aspectes com l’avortament. Però també es pot donar el cas del papa actual, que dóna proves sobrades de cercar una renovació radical, que no es queda en uns gestos inicials que podien semblar per a la galeria i busca definitivament la profunditat, tant pel que fa a la neteja de casa pròpia com a una acció pastoral clarament decidida en favor dels més desafavorits, amb totes les implicacions polítiques que això puga comportar. En qualsevol dels dos casos, és un incòmode company de viatge, del qual convé desmarcar-se. Al remat, és una altra versió de la persecució a l’església, sobre la qual no hem de buscar exemples només en terres llunyanes, com Irak, Centreafricà i altres (de la sang allí vessada se’ns demanarà comptes si en som indiferents), sinó també ací mateix, entre nosaltres, de forma subtil i amb un infinit menyspreu. Resulta que ja no és solament l’esquerra la que vol expulsar Déu i els rectors de l’escena política en pro d’una societat laica: també la dreta mediàtica clama per la seua reclusió a la sagristia. Un dia qualsevol ens podem trobar amb el fet que el papa ha estat assassinat. No és una altra cosa el que van fer amb Jesucrist i és el risc que corre qualsevol seguidor seu que s’enfronte amb valentia als poderosos de la terra, entre els quals es troba una part de la mateixa jerarquia (“muchasvoces de peso y rango”, segons Sánchez Dragó). Jesús també va ser considerat blasfem, posseït pel dimoni, transgressor de la llei i mereixedor d’escarni. L’Evangeli és ric en exemples. De forma indissociable de la seua confiança absoluta en el Pare i de la seua paraula confortadora per a tots els necessitats amb què es trobava a tot arreu, la veu profètica del Mestre s’alçava amb decisió contra els magnats polítics, econòmics i religiosos del seu temps, els quals es van conjurar per enviar-lo a la crucifixió. Els poderosos del nostre temps també comencen a inquietar-se per una acció també genuïnament profètica, la d’un papa decidit a fer prevaldre l’esperit de l’Evangeli per damunt de qualsevol altra consideració humana. Déu dirà.
Miquel Morera Llorca. Sueca, 15 de febrer de 2016.
