A la valenciana Jéssica Albiach:
Tot i la ferma bona voluntat de canviar amb una “nova política de progrés”, l’oasi català i la caverna espanyola, per part dels POKEMONS de La Complutense, amicalment, m’agradaria fer unes apreciacions (encara que subjectives perquè son personals):
– Pense que tot ha estat un tema de comunicació audiovisual, la gent ja no parla sinó és de forma viral (els més joves) o escolta la televisió (més majorets), i en aquest cas els cercles Pokemons heu estat molt més àvids i llests. Però, tot i això, les solucions polítiques han de ser tangencials i palmàries, i en aquest camp encara no haveu passat a ningú per l’esquerra; és més, no heu tingut ni valor ni gana d’estar als governs autonòmics (Colau i Carmena, de moment, no són Podemos). Por de cagar-la o covardia d’enfrontar-se a la misèria que no és virtual.
– SOBRE LA NORMALITAT DEL CATALÀ: “Aquí el tema està molt superat, tret d’alguns intents del PP i C’s per encendre aquest autoodi que afortunadament no estan funcionant”.
T’ha faltat afegir, també, a moltes bases i dirigents de Podemos que pensen el mateix sobre el català. No ho diuen en clar (a Catalunya) perquè no seria ètic però a les fosques bramen en castellà contra els requisits lingüístics. El mateix Pablo Iglesias blasmava sobre l’ús del català a la Sanitat. Tampoc sabia si Català i Valencià eren el mateix. Ho dic pel blaverisme conscient i l’inconscient (sinergia espanyola)
– LA DECLARACIÓ D’AMOR VERS NA MÓNICA: “Fins i tot sense ser de Podem (per nosaltres és com si ho fos i ens sentim representades per ella)”
El mateix sentiment, pense, és el de Na Mónica sobre POKEMONS tot i no ser-ho vos representa amb un gran “compromís”. Montiel no fa falta.
Per Pere Moll
