Tinc un amic, Pablo, que fa poc ha tornat a La Terreta després d’un any a Azerbaidjan treballant com a entrenador de futbol, la qual cosa no és d’estranyar, ja que València és un dels llocs més meravellosos que existeixen a tot arreu del món.
I no és només aquest amic, que com jo ha nascut aquí, és molta gent la que no pot anar-se’n ja, com si la nostra terra fóra el Planeta 5000 que cantava el grup dels 80 Vídeo.
Tota la meua família és de Castella, d’Almansa per a més inri, tot i que jo vaig nàixer ja a la capital del Túria. A aquella època, molta gent de les terres de l’interior van vindre a la vora de la mar buscant un poc d’esperança a les seues vides. Castella va exportar molta emigració a València. Perquè València ho té pràcticament tot. Recursos, clima, aliments i joia.
Crec, sincerament, que ser agraït és de bona traça. I si és cert que molta gent reconeix aquesta dita, no és menys cert que la majoria, no.
Sóc l’únic membre de la meua família castellana que parla i escriu la llengua valenciana. I aquí ja som més de quaranta les persones benvingudes des de Castella.
Evidentment, jo he estat l’únic que ha tingut interés per la nostra llengua i la nostra terra, la qual cosa és una sort.
La llengua valenciana (o catalana, no he d’entrar a aquest cuodlibeto) és una de les més boniques del planeta. Per tant, és una sort poder parlar-la.
La meua sogra, la del Kalàixnikov, nascuda a La Punta i filla de pare que no sabia parlar castellà, només parlava valencià. Sol destrossar la nostra llengua però, almenys, l’estima. La meitat de la meua família política és valenciana, l’altra, de Conca. Així que els tres fills (dues filles i un fill) no parlen gens ni mica valencià. Només un aire testimonial.
El cas és que l’altre dia, un altre d’aquesta família, cunyat polític i també d’orígens castellans, va dir que ara estaven molt contents amb el canvi de col·legi de la seua filla perquè, en aquest col·legi (privat), és dóna més relleu a l’anglés. El valencià no és tan important. De fet, es preguntava per a què servia el valencià. Segons ell, per a res.
Literalment, els meus budells es van revoltar però no vaig dir res. No era moment de dir res. I d’això fa molts mesos. Les coses, millor reposades.
Crec, sincerament, que hem de tindre una responsabilitat amb la nostra vida i ser respectuosos amb allò que ens ho dóna tot.
La llengua de La Terreta és el valencià, no el castellà. Per tant, hauríem de ser més propers a la realitat i, com a poc, no dir que no val per a res perquè sí que val, és la llengua que ens permet a les valencianes i als valencians entendre’ns.
El meu cunyat no té pegues, l’ha jubilat un gran banc als 53 anys, així que se la pela la llengua.
A la resta, també?
Pablo, jo, i més gent pensem que La Terreta s’ha de cuidar, perquè ella ens dóna la vida que tenim.
La Terreta. La millor terra del món.
