Un amic compartia en el seu Facebook fa molt poc que la gent en el carrer repetia el mateix “mantra” en totes les converses: “Si no arriben a un acord és una vergonya, tots els partits són iguals i si hi ha altres eleccions no aniré a votar”. Però…, per què?, on està escrit que s’haja d’arribar a acords antinatura entre forces polítiques antagonistes?, no seria encara més desvergonya que partits que tenen unes propostes les canvien per altres per a forçar un acord, fent real la frase de Groucho Marx que deia allò de: “Aquests són els meus principis, si no els agraden en tinc uns altres”?
La veritat és que estem tan acostumades al fet que no compten amb nosaltres per a decidir, que ara hàgem de fer-ho per tercera vegada en un any ens sembla esgotador. Paradoxal que, el que hauria de ser normal en democràcia, ens semble una aixecada de camisa. Sorprenent a la vegada, que siga aquesta la preocupació de molts i per contra no ho siga que Rita Barberá seguisca blindada com a senadora per a no poder ser jutjada, o que haja pujat l’atur en la comarca, símptoma d’un model econòmic esgotat, o que els desnonaments administratius se seguisquen produint.
Quina casualitat que el que ara pensen alguns, coincidisca amb el discurs que han anat llançat la majoria dels grans mitjans de comunicació. Tertulians, creadors d’opinió, portaveus dels partits del règim, tots tenen un mateix objectiu, convèncer la ciutadania que l’“estabilitat del govern” és urgent i està per damunt dels principis democràtics. Els casos de corrupció són senzillament cigrons negres que esguiten a tots els partits, l’atur és conjuntural i els desnonaments només afecten les famílies que han viscut per damunt de les seues possibilitats, desviant així l’atenció d’una realitat que els intranquil·litza. Aquesta situació d’inestabilitat política no és bona per als seus negocis i els seus beneficis. Per contra genera esperances, tranquil·litat, seguretat a la majoria social, a la dels i les afectades per la crisi, les polítiques d’austeritat, les retallades, les privatitzacions i de la dictadura del deute, ja que en aquesta situació vacil·lant no poden seguir aprofundint en el saqueig i en l’estafa.
És la primera vegada en més de 30 anys de “democràcia” que no poden formar governs de majories absolutes que imposen les polítiques neoliberals. Els poderosos no arranquen els consensos necessaris per a imposar les seues polítiques antipersones. El model bipartidista ha entrat en crisi. I ací la ciutadania indignada i insubmisa ha trobat en Podem i les seues confluències l’eina adequada.
El règim té gran capacitat de regeneració i de restauració i ho està demostrant. La seua maquinària és molt potent i el missatge cala. Intenten per tots els mitjans encotillar el debat en una negociació entre “polítics”, tot i que el que està en qüestió és el seu model, que per a moltes ha caducat. Per açò es posen nerviosos i s’afanyen per recuperar la seua estabilitat.
¿Permetrem que restauren les seues prebendes i els seus privilegis? Si fan falta unes terceres eleccions per a desallotjar al partit de la corrupció del govern, endavant. Si fa falta atiar el conflicte, per a garantir els drets de la majoria, i per a açò cal tornar a la mobilització, endavant veïns i veïnes, el més difícil ja s’ha fet, ara toca no desanimar-se i mantenir la il·lusió.
La veritat és que estem tan acostumades al fet que no compten amb nosaltres per a decidir, que ara hàgem de fer-ho per tercera vegada en un any ens sembla esgotador. Paradoxal que, el que hauria de ser normal en democràcia, ens semble una aixecada de camisa. Sorprenent a la vegada, que siga aquesta la preocupació de molts i per contra no ho siga que Rita Barberá seguisca blindada com a senadora per a no poder ser jutjada, o que haja pujat l’atur en la comarca, símptoma d’un model econòmic esgotat, o que els desnonaments administratius se seguisquen produint.
Quina casualitat que el que ara pensen alguns, coincidisca amb el discurs que han anat llançat la majoria dels grans mitjans de comunicació. Tertulians, creadors d’opinió, portaveus dels partits del règim, tots tenen un mateix objectiu, convèncer la ciutadania que l’“estabilitat del govern” és urgent i està per damunt dels principis democràtics. Els casos de corrupció són senzillament cigrons negres que esguiten a tots els partits, l’atur és conjuntural i els desnonaments només afecten les famílies que han viscut per damunt de les seues possibilitats, desviant així l’atenció d’una realitat que els intranquil·litza. Aquesta situació d’inestabilitat política no és bona per als seus negocis i els seus beneficis. Per contra genera esperances, tranquil·litat, seguretat a la majoria social, a la dels i les afectades per la crisi, les polítiques d’austeritat, les retallades, les privatitzacions i de la dictadura del deute, ja que en aquesta situació vacil·lant no poden seguir aprofundint en el saqueig i en l’estafa.
És la primera vegada en més de 30 anys de “democràcia” que no poden formar governs de majories absolutes que imposen les polítiques neoliberals. Els poderosos no arranquen els consensos necessaris per a imposar les seues polítiques antipersones. El model bipartidista ha entrat en crisi. I ací la ciutadania indignada i insubmisa ha trobat en Podem i les seues confluències l’eina adequada.
El règim té gran capacitat de regeneració i de restauració i ho està demostrant. La seua maquinària és molt potent i el missatge cala. Intenten per tots els mitjans encotillar el debat en una negociació entre “polítics”, tot i que el que està en qüestió és el seu model, que per a moltes ha caducat. Per açò es posen nerviosos i s’afanyen per recuperar la seua estabilitat.
¿Permetrem que restauren les seues prebendes i els seus privilegis? Si fan falta unes terceres eleccions per a desallotjar al partit de la corrupció del govern, endavant. Si fa falta atiar el conflicte, per a garantir els drets de la majoria, i per a açò cal tornar a la mobilització, endavant veïns i veïnes, el més difícil ja s’ha fet, ara toca no desanimar-se i mantenir la il·lusió.
Sergi Cremades
