La processó incívica

Jo sóc un valencià del sud, d’una zona on s’alternen els pobles on es parla castellà i en els que predomina el valencià. Els conflictes lingüístics no són inexistents. Algunes vegades algú que parla castellà demanda que es deixe de parlar en valencià, perquè si no, no podrà seguir la conversa (no recorde que mai haja succeït a la inversa). En estos casos, sempre es canvia al castellà, fins i tot quan s’és conscient que esta persona porta molts d’anys vivint al País Valencià i entén perfectament la llengua. Però llevat d’estos poquets incidents, no recorde haver-me sentit mai especialment incòmode amb el fet de viure en un territori amb una identitat heterogènia. Ben al contrari, sempre he pensat que és un fet enriquidor, ens ensenya a pensar que el món no ha de ser ètnicament homogeni, i crec que pot ajudar que la nostra societat aculla gent d’altres procedències, cosa normal en un món cada vegada més globalitzat.

El matí del 9 d’octubre, vaig assistir per primera volta a la processó cívica que celebra la conquesta de València pel rei Jaume I en 1238. El 9 d’Octubre és teòricament la festa de tots els valencians, però per primera vegada m’he sentit incòmode amb el fet de ser valencià. Tant la plaça de l’Ajuntament com els carrers per on havia de passar la processó “cívica” estaven plens d’individus que xiulaven i insultaven els polítics que acompanyaven els portadors de la bandera, i de tant en tant cridaven el lema “valencians sí, però no catalans”. Caminant al costat d’ells vaig sentir també criticar la banda musical amb el crit de “la musiqueta la poseu per a no sentir al poble!”, i també, “vamos a ponernos allí para atacarlos mejor”. Els que deien això últim eren un grup d’homes d’esquenes amples i ulleres de sol estil Torrente que poc després es col·locaven al costat d’una pancarta del partit feixista España 2000. Però la majoria dels que cridaven portaven banderes amb el nom del partit Som Valencians, que tot i compartir bona part de l’ideari, pareix presentar una major moderació. Un detall: quan es consulta la pàgina web d’aquest partit tota la informació apareix en castellà, que segons pareix, deu ser la llengua vehicular preferent entre els membres del partit. Però a pesar d’això, sembla que tenen molt clar com s’ha de definir la identitat valenciana quan no paraven de cridar “valencians sí, però no catalans”.

El cas és que allà em vaig sentir prou incòmode, i em costava d’entendre com podien desfilar amb aparent indiferència els membres de Compromís. Si algú hagués aparegut a la plaça amb una bandera de les quatre barres sense franja blava no sé que li hagués passat, a mi m’hagués paregut una gran temeritat. Així ho demostrava també el fort dispositiu policial que hi havia. En resum, el 9 d’octubre em va semblar que València era una ciutat ocupada per un nombre important de persones que no admeten cap altra interpretació del que és ser valencià que no siga la seua. Em va parèixer una manifestació violenta perquè per part del Govern valencià no hi ha hagut ni el més tímid intent d’aproximar-se a les posicions catalanes. Ells ja ho tenen ben advertit: aquest seria el pitjor dels sacrilegis!

Però què tal si fem un poc d’història? En 1238 la ciutat de València va ser conquerida per les milícies armades (catalanes i aragoneses) del rei Jaume I. Rei vanagloriat pels blaveristes (que fins i tot s’agrupen al voltat de l’associació Lo Rat Penat, en referència a l’elm que portava el rei). Posteriorment, el nou Regne de València va ser colonitzat per poblacions aragoneses i catalanes. Allà on predominaren els catalans es mantindria la seua llengua durant molt segles fins arribar a l’actualitat, en què encara es manté viva en bona part del territori valencià. Personalment no tinc gaire problema en anomenar la meua llengua valencià o català. A més a més, encara que estic convençut que aquesta llengua és la mateixa que es parla a Tortosa, Tarragona i Barcelona, admet que hi haja gent que vulga dir que és una llengua diferent. Tot i que no pense que siga així, no se m’ocorre insultar, ni xiular ni cridar a estes persones per fer-los sentir por de dir en veu alta el que pensen. Per què ells ens ho fan sentir a aquells que pensem el contrari que ells? A mi això em recorda les pràctiques que tristament hem vist en altres llocs i moments històrics, quan un grup de la societat no admet com a vàlid el pensament o la identitat d’un col·lectiu. Quan s’infon la por en l’enemic polític, perquè aquest no s’atrevisca a expressar-se, això és una forma de terrorisme.

BMR