Des d’un principi es va assenyalar que l’habitatge, l’alimentació, l’educació i la sanitat, entre altres, ens corresponen a tots i totes per dret, és a dir, per una qüestió de justícia, igualtat i humanitat. En ser drets, no haurien de entrar en el terreny de la negociació: com a drets, els hauríem de poder exercir.
En aquest sentit, el desenvolupament de xarxes d’atenció social, municipal, interdisciplinars i comunitàries (aquells serveis que estan més a prop de la gent) suposen un recurs molt important per a afavorir una atenció directa que garantisca els drets abans esmentats.
Amb l’actual crisi i reestructuració del sistema, generant desànim i la falta de confiança en nosaltres mateixes i en la manera de fer política a l’estat espanyol, la gent que ens governa ha trobat l’excusa que necessitava per reduir els serveis municipals als ajuntaments.
Molta gent considerarà que “per a fer el que fan”, o “amb tot el que han furtat”, les entitats locals són prescindibles. Aquestes mesures, però, afectaran com sempre la ciutadania. A més de la mala gestió dels nostres ajuntaments, on s’ha furtat s’ha fet de “l’endollisme” un hàbit, ens fotran amb la dràstica reducció o, fins i tot, amb l’eliminació de l’atenció directa a la què podíem acudir.
Vicent Ruix, Baltasar Bueno i Glòria Albert coincidiren en assenyalar l’augment de gent que demana atenció social a Almàssera, normalment ja davant una situació límit. Segons dades de la treballadora social, més d’un 25% de la població d’Almàssera, és a dir, 1 de cada 4 persones, és usuària d’algun tipus de recurs municipal. També és molt important mencionar la taxa anuals de suïcidis al nostre poble que, segons el jutge de pau, és de les més altes amb una mitjana de 4 a 6 persones a l’any. No obstant açò, el digué que no té una relació directa amb la situació de crisi actual ja que ell porta molts anys sent testimoni d’aquesta realitat que creiem digna de ser objecte d’estudi. No la considerem un fet aïllat o una casualitat; hem d’analitzar i veure la situació en el seu conjunt. La pregunta és, què veiem?
Veiem una societat en la qual gairebé totes les hores del nostre dia al treball –encara que ens deixen com a absentistes que abusen de les baixes-, sotmesos i sotmeses a l’explotació laboral, al mobbing, a la competència salvatge entre companys i companyes, al càstig per mostrar un pensament crític i independent. Una minoria controla tota l’economía –perqué sí, el pastís se’l menja una minoria-, i nosaltres guanyem diners per a consumir coses materials amb preus unflats e irreals. Comerzialitzen els nostres drets mentre augmenten les desigualtats, i no parlem de la situació dramàtica i d’oblit de la majoria de països del món. Afegim a tot aixó que tots el dies ens envien el missatge que les coses son així, que no es poden canviar. No ens ha d’estranyar que moltes persones patisquen d’ansietat, depressió, frustració, i que arriben al pitjor dels limits com és el suïcidi.
Glòria Albert va parlar de gent del nostre poble que es troba malament, emocional i psicològicament, i que acudeix al Centre de Salut buscant al menys un consol. I és que, la sensació de frustració, de falta de referència real, de culpabilitat i de fracàs és un arma d’aquest sistema. Sentir que nosaltres tenim la culpa, sentir que no hem arribat a eixos límits d’èxit o que anem a perdre els que hem assolit, i sentir una gran responsabilitat individual. Minva la nostra força, ens fa creure que tot és culpa nostra, ens fica constantment el dit a la nafra. A més, ens posa a uns contra altres.
La caritat pot complir una funció –primer, com es sol dir, és menjar– però no canvia aquestes dramàtiques situacions generades pel capitalisme. Ajuda a mantindre la situació i genera la il·lusió que s’estan fent coses. Anima en molts casos a no pensar críticament i arribar a la conclusió que el sistema és just. Però, l’arrel del problema segueix, malgrat que rente la seua cara. La caritat genera clientelisme com a resultat. L’església ha utilitzat aquesta fórmula per estar “amb els pobres” i a la mateixa vegada de part dels poderosos. Evidentment, en nom de l’església s’han fet coses bones, i a dins hi ha gent que ha fet una gran tasca, però és aquesta la solució? Evidentment no, ja que les mesures de Caritas arriben quan la situació és límit i per tant, com va dir Vicent Ruix, “socorren a les persones”.
L’església, a més, no és com qualsevol altra ONG: es finança dels recursos públics a causa del concordat, els acords entre Roma i l’estat espanyol de 1979, que és un dels molts llasts postfranquistes. Així el Govern pot diu que subvenciona associacions i l’església, per la seua banda, fa caritat.
A Almàssera, segons dades de Cáritas, 230 persones es beneficien dels seus serveis. Vicent Ruix afirmà que l’ajuntament “mai hauria de derivar la gent necessitada a Cáritas”. Va afegir que si aquestes persones son derivades els responsables municipals no haurien de rentar-se les mans i eludir la seua responsabilitat.
Aquesta crisi, no suposa un problema aïllat, no vol dir que tot anava bé fins ara; aquesta crisi no és altra cosa que el mateix sistema. Totes les persones patim les conseqüències d’un sistema dubtosament democràtic, fins i tot les militants dels dos partits que s’alternen al poder. Patim un govern que menteix fins i tot a la gent que els ha depositat la seua confiança. Un sistema que no vol que la gent participe directament i tinga la seua pròpia veu.
La situació d’Almàssera és un exemple més de la crisi, un bon exemple que les coses tampoc anaven molt bé abans: la taxa alta de suïcidis és una dada anterior al col·lapse econòmic, l’endeutament d’aquest Ajuntament tampoc és nou, “l’endollisme” ja és un clàssic de l’estat espanyol, la situació asfixiant dels treballadors i treballadores del camp és antiga –encara que després parlen de les meravelles de la nostra terra i de l’horta–, l’ús immoral de la legislació ficant traves a veus contraries, també és un clàssic. Ara, s’han trencat tots els límits.
Volem un canvi. Volem el que ens correspon a tots i totes per dret. Volem justícia,. No caritat. Volem una reflexió més profunda sobre el que estem vivint. Volem que qui governa, governe amb, des de i per al poble i no contra ell.
Rocío Godino
CUP d’Almàssera
