La nostra llengua en una imatge, per Mercedes Núñez Mora

Segur que molta gent recordarà com en els 70, quan començava el turisme a València i molt pocs parlaven idiomes, hi havia una forma d’entendre’s molt bé amb alguns estrangers, els que venien del sud de França a les nostres costes amb els seus Citroën, Peugeot, Renault… en valencià. A la llum d’aquesta imatge, l’explicació és òbvia.

Aquestes experiències viscudes en les nostres carns no fan més que avalar la teoria lingüística acceptada internacionalment i allunyada de manipulacions polítiques nacionalistes segons la qual el valencià forma part de la família de llengües occitanes, que s’estén per cinc països: França, Espanya, Itàlia, Andorra i Mònaco.

Si durant tants anys ens van intentar inculcar que el valencià és un dialecte del català, com si els catalans hagueren “inventat” la llengua dels valencians, va ser perquè la l’explicació científica i objectiva no convenia als interessos expansionistes culturals i polítics del nacionalisme català.

És cert que durant algunes èpoques, l’única manera d’acostar-se als estudis en la nostra llengua era assistint a les facultats catalanes i llegint les publicacions en català, però ja va sent hora que el Institut d’Estudis Catalans deixe de considerar-se el melic del món i superem la fase de normalització.

Urgeix, per tant, que les institucions valencianes encarregades de protegir la nostra llengua, fonamentalment l’AVL, comencen a tendir llaços amb altres organismes similars, però no solament amb els catalans, sinó amb tots els que formen la família de llengües occitanes i en condicions d’igualtat. I que, per descomptat, no es perden les variants valencianes darrere d’una unificació de dubtosa utilitat.

Encara és possible escoltar, a Torrent i en moltes altres localitats valencianes, persones majors que mantenen la musicalitat i l’amplitud de vocabulari que sempre ha caracteritzat al valencià, enfront del llenguatge institucional dels més joves, contaminat per les fonètiques catalana i castellana.

Sens dubte, la recuperació i protecció de les varietats lingüístiques valencianes hauria de ser una de les prioritats dels responsables del govern valencià en matèria lingüística perquè tota aquesta riquesa cultural que atresorem no es perda per sempre. Ara, disposem d’eines tecnològiques de baix cost que haurien de ser incorporades com més prompte millor a la ingent tasca de protegir la nostra llengua, i si algun dia tornem a tenir televisió autonòmica, aquesta labor hauria d’estar entre les primeres de la llista.

Mercedes Núñez Mora