La sequera, els canvis de llei per afavorir l’especulació urbanística, les retallades que assolaren Galícia i sequen els nostres camps… Necessitem que plogui. A bots i barrals. També políticament.
En aquest país, la cultura política llueix precisament per la seva absència; és l’herència d’un temps en el qual “la por era llei per a tots”. Sociològicament, aquell va ser el brou de cultiu òptim per a entendre la indiferència que provoca la corrupció metastàtica de PP i de PSOE o l’efervescència per a rebutjar qualsevol autodeterminació democràtica que trenque la unitat nacional. S’ha ajornat tant la reforma territorial de la Constitució que quan el bloc conservador ha pactat la reforma, aquesta ja s’ha quedat obsoleta.
El PP segueix defensant la legalitat vigent, malgrat que sigui insultant encara que aquest entramat mafiós parli de legalitat. El neofeixisme taronja els ha superat perillosament per la dreta, acusant lliurement i impune els docents públics catalans d’adoctrinament ideològic. El que realment volen és que la competència educativa, entre d’altres, torni a dependre de l’Estat. Com s’ha de ser de fatxa per a desplaçar el PP al centre de la dreta!
La metamorfosi d’aquells que hipòcritament abanderaven la bandera del “no és no” ja és més que insultant. Pedro Sánchez ha tornat a trair la classe popular que li va salvar el cul després de patir un “cop de partit”: “De l’únic que s’ha de dialogar és de com Catalunya es queda a Espanya”. De nou obeint el PSOE de la meitat sud.
Ara que tornem a veure tancats a la presó homes plens de raó, també hem comprovat com s’exigeix silenci als alcaldes del PSC per anomenar presos polítics als presos polítics Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i oposar-se frontalment a l’aplicació del 155. Molts, per dignitat, ja han decidit marxar i altres acabaran marxant en breu. “Somos la izquierda”, s’atreveixen a dir encara.
Les forces constitucionalistes han desplaçat tot l’espectre polític espanyol quan els esdeveniments han exigit posicionar-se. El PP continua instal·lat en la dreta més rància, els de Rivera han copat l’espai que encara hi havia a la dreta dels populars i són ara els socialistes els que fan de Ciutadans. Són enemics de la sobirania popular, per això s’oposen frontalment a un referèndum i donen suport per destituir un govern triat democràticament. Voldran eleccions fins que s’impose l’unionisme?
La diversitat de Podem fa que, escoltant Echenique, Errejón o Ada Colau, constatem que han ocupat l’ambigüitat del PSOE, però si ho fem amb Teresa Rodríguez, Domènech o Iglesias, encara podríem mantenir l’esperança que oferiran resistència al tsunami polític que és la ‘dretanització’ de la socialdemocràcia europea.
Estem vivint un altre moment històric en el qual la suspensió de l’autonomia es planeja també per a Euskadi i Castella-La Manxa. Amb greus indicis de regressió democràtica, ens hem de mullar políticament. S’han d’assumir els riscs que la situació requereix. L’esquerra a Espanya encara roman immòbil i temerosa. Espere que no obliden que “qui perd els orígens, perd identitat”.
