La nit del diumenge estava pastada de mort. Vora les dotze ens envaïa un silenci absolut. És un dels pocs instants en què el trànsit d’automòbils de la carretera més propera és quasi inexistent. Impressionava. No era el repòs calmat que sobrevé al final de l’estiu. El d’aquelles nits serenes, discretament fresques i on apleguen toves les alenades de lolivarda i el fonoll remullades per la rosada. Era, en parlar de Dant,
ora inminician le dolenti note. Absenta de qualsevol vent. Com una pastosa i densa concentració de fum covat, de llenya no cremada, si no socarrada. Com una mena de fumerola viatgera pujava pel barranc dOrxelles, màgic indret del terme de Benissa, un baf ardent, aspre, irrespirable. Cremava allò que comercialment s’anomena “La Cumbre del sol”, el sagrat territori dels antics pescadors de vida arriscada, el pastoral i eufònic Puig de la Llorença, terra de grecs que, sota lombra duna alzina, menjaven una llesca de pa untada amb una gota doli.
I així, secularment acostumats en aquesta patida terra a les grans tragèdies, miràvem resignats com la pluja de cendra deixava caure sutja amarga sobre el sec terme de Benissa. I en obrir lalbada, entre núvols bruts, miràvem sota la vella muntanya de la Solana com rere della una densa columna de fum sabraçava amb la del Puig socarrat. Era el negre presagi duna jornada solcada pel ronc tronar dels hidroavions en una heroica lluita contra el poder destructor de la flama. Aplegaven els diaris amb els comentaris de tots aquells que saben i que analitzen aquestes desgracies amb la freda dissecció de les causes, amb les expressions doloroses de qui ha perdut casa i pertinences, amb les declaracions polítiques i amb la inclusió dels perfils que els psicòlegs han pronosticat per al criminal que ha matat la bellesa, la vida i lesperança.
Rafael Delgado, professor de la Universitat Politècnica de Prevenció dIncendis forestals, i Eduardo Rojas, degà del Col·legi dEnginyers de Monts, foren entrevistats per a dir la seva daquest desastre. Tots dos diuen (Levante 6/9/2016) que aquestes urbanitzacions viuen sobre una bomba de rellotgeria. Són molt difícils devacuar, els camions de bombers tenen dificultat per entrar i damunt estan habitades majoritàriament per persones molt majors amb problemes de mobilitat i amb dificultats per entendre els avisos no fets en el seu idioma. El 90% de les poblacions amb aquesta mena d’urbanitzacions no tenen plans de prevenció contra incendis. Els residents, davant d’un incendi, no saben si anar-sen o quedar-se. La Comunitat Valenciana necessita, diuen ells, un pla dordenació forestal. Les dos autoritats en la matèria prossegueixen donant raons i explicant per què aquests desgraciats accidents es produeixen i com es podrien evitar si es feren les coses com cal.
Lany 1972, els ajuntaments de la comarca de la Marina Alta encomanaren a un equip multidisciplinari dirigit per leconomista Eugenio Bezares un estudi sobre les possibilitats de desenvolupament de la comarca. Fou un treball ben fet que va posar especial interès en el plantejament de lurbanisme que, per aquell temps, era absolutament caòtic. En la introducció del capítol de referencia deia: “La planificación del turismo es una necesidad para ordenar la riqueza que éste genera, pero también es necesario encauzar su desarrollo a fin de que no termine por resultar nocivo para la naturaleza (contaminación ambiental y paisajística) al ser la principal fuente de atracción turística”. Cap cas feren daixò els urbanitzadors de la comarca.
Pocs anys després, lany 1987, en plena eufòria urbanitzadora, el Puig de la Llorença de Benitatxell ja shavia venut, per lAjuntament, a una promotora de Benissa. Aquesta, per qüestions comercials, decidí canviar el seu bell topònim antic pel de “Cumbres del sol”. Era norma en totes les massives urbanitzacions daquesta firma. Les actuacions dutes a terme en aquell territori per planificar les futures construccions aixecaren les veus dalarma de la gent conscienciada amb el medi ambient de la Marina Alta. La destrucció del barranc de les Morres fou el detonant duna mobilització ciutadana efectuada en plena carretera daccés a la urbanització que fou amplament seguida per la premsa. El setmanari El Temps (número 141 del 7 de març de 1987) donava noms, pèls i senyals i posava en solfa la dura realitat del procés destructiu que canviava la fisonomia de la muntanya. Hui, 7 de setembre, Isabel Olmos, en el diari Levante, diu: “Hemos puesto un ladrillo sobre nuestras montañas, allá donde humanamente hemos sido capaces de subir un camión, sin mirar prenda, dinamitando espacios naturales únicos con el objetivo de satisfacer nuestro hedonismo personal
.” Aquells urbanitzadors i els polítics que els recolzaven justificaven tals canvis en nom del “progrés i de donar jornals”.
Totes les urbanitzacions, des de la vesant sud de Bèrnia fins el Montgó, tenen els problemes que denuncia el professor Delgado. Però, per si això no és un argument suficient per preocupar-se, també tenim que, davant una catàstrofe com la que hem viscut aquests dies, la gestió del bosc de pins que arrambla amb antics bancals abandonats és inexistent. Benissa, en la sortida sud, està envoltada per un dens i salvatge boscatge que es troba al costat de la carretera general i, per tant, és un perill evident que la insensibilitat dels polítics locals no contempla. Allò té per nom el Mirador del Pla dels Molins. Irònicament la pineda salvatge tapa la bella i antiga vista al mar. Jo visc allí. Ni jo ni els benissers gaudim ja de lantiga panoràmica. Amb resignació ens confortem. Els pins tapen la horrible, la ignominiosa vista dels gratacels de Calp. És un consol pobre. Déu no faci que una ment criminal bote foc al boscatge. En eixe instant, tornarem a Dant i amb ell recitarem tristament allò de qual suole il fiammeggiar delle cose unte, que, supose, vol dir alguna cosa relacionada amb el foc.
Joan Josep Cardona
Cronista oficial de Benissa
