L’any 2002, el president dels EUA, George Bush, va presentar una llei anomenada “Cels Nets”. Hom podria pensar que, amb esta llei, es pretenia combatre la contaminació i el canvi climàtic. La realitat és,que va servir per a rebaixar els compromisos de la cimera de Kioto, de manera que va deixar, a la voluntat de les empreses, la decisió d’incorporar mesures per eliminar l’emissió de gasos contaminats.
No és el primer cas a la Història –ni el darrer– que amaga, amb un nom amable, la veritable naturalesa d’allò que en realitat es vol dur a terme. Sense anar més lluny, l’any 1977 es va aprovar a l’Estat espanyol la Llei dita “d’Amnistia”. Una llei, en teoria, feta per alliberar de les presons tota mena d’opositors polítics al règim dictatorial, però que, en la pràctica, va servir també per a exonerar tot el funcionariat (militars, policies, jutges, metges…) que pogueren tindre res a veure amb les morts, afusellaments, tortures, desaparicions o robatoris d’infants als hospitals comesos durant els anys de la dictadura fins al 15 de desembre de l’any 76: una veritable llei de “Punt Final”, com així ho va denunciar l’Oficina de Drets Humans de l’ONU, recordant que, conforme al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, ratificat pel Regne d’Espanya en 1985, este estava obligat a investigar les greus violacions dels Drets Humans comesos durant el règim de Franco i a processar i castigar els responsables. La Llei d’Amnistia del 77 només va tindre dos vots en contra: Heribert Barrera (ERC) i Francisco Letamendia (EIA-EE, després Batasuna).
L’article dos d’esta llei diu:
“Queden inclosos en esta amnistia:
e) Els delictes i faltes que puguen haver comés les autoritats, funcionaris i agents de l’ordre públic, amb motiu o ocasió de la investigació i persecució dels actes inclosos en esta llei”. I això certificava la impunitat dels membres de l’aparell repressiu de la dictadura.”
I, per si no quedava clar, l’apartat f) rebla en clau:
“f) Els delictes comesos pels funcionaris i agents de l’ordre públic contra l’exercici dels drets de les persones”.
En un mateix paquet legislatiu “s’amnistiava” als que estaven a les presons i als que els hi havien ficat dins. Insòlit. Gràcies a esta llei, i a la llei dita de “memòria històrica” –en realitat s’hauria d’haver dit “d’Alzheimer històric en fase primerenca”– els botxins, davant la llei –ai!!, la llei- són honorables persones que feren el que feren en el compliment estricte de les seues obligacions; i les víctimes, encara consten com a delinqüents i criminals sense dret a cap restitució ni compensació.
I, així, mentre partits com l’Alianza Republicana Democràtica Espanyola (ARDE) o Izquierda Republicana, Esquerra Republicana de Catalunya o el Partit Carlí no pogueren presentar-se a les eleccions amb les seues sigles històriques –com a conseqüència de la no acceptació de la monarquia imposada per Franco amb la “Ley de sucesión en la Jefatura del Estado” de l’any 1947– altres partits, com Alianza Popular –precursor de l’actual PP– de l’exministre franquista Fraga Iribarne, amb les mans encara tacades de sang, pogueren comparéixer a les primeres eleccions del nou règim. I ací, pau i allà, glòria.
Eixa és la terrible herència de la doctrina de la “Reconciliación Nacional”: la impunitat absoluta dels criminals. I quan algú se sent impune, immune davant la societat i emparat per la llei –redéu, la llei–, quan a algú se li han perdonat els crims més execrables en pro de la “pacífica convivència”, per què no ha de tornar a delinquir si, al cap i a la fi, les seues accions no tindran ni càstig ni conseqüències? Què són tots eixos casos de corrupció o el robatori “legal” de 60.000 milions d’euros entregats a la banca comparats amb les desenes de milers de morts perpetrats per la Dictadura?
Tota suposada reconciliació feta de manera no horitzontal, on botxins i víctimes no seuen a la mateixa taula i es miren als ulls amb sinceritat, assumint les responsabilitats derivades dels seus actes, no és una reconciliació. Habitualment sol ser un xantatge de la part que encara conserva la força per a imposar als altres les condicions de la no-agressió, de la “pau”.
El mateix va passar en la suposada “reconciliació” valenciana. Però això serà la segona part d’este article. Continuarà, doncs.
