Uns altres xiquets, si vivien en un poble gran o ciutat anaven a uns centres on els cuidaven dones monges (actualment encara se subvenciona sense manies col·legis religiosos).
Els xiquets de cases riques tenien les seues criades. Les criades majors i llestes s’encarregaven de l’organització de la casa, la cuina i a traure brillantor a la plata. Les criades més jovenetes i maldestres s’ocupaven del xiquets.
Passaren els anys i, un dia, s’inventaren les guarderies: públiques i privades. Les primeres estaven subvencionades. Les dos s’adaptaven als interessos dels adults i la seua finalitat era la de la guardar i custodiar l’alumnat.
Anys després, uns polítics pensaren en canviar allò de guarderies per escoletes. Un bon encert! Totes les guarderies ràpidament comencen a fer canvis: obres en els centres, la ràtio, titulacions i paperassa.
Poc a poc, pareixia que la cosa anava millorant, la llei manava uns objectius educatius que devien complir (això no era problema perquè ja es feia en moltes) i donaven subvencions, això sí que era problema perquè subvencionaven per alumne i no per aula com es fa en les escoles de segon cicle d’Infantil i de Primària. I clar, alguns mesos, els ingressos sols eren per pagar la seguretat social de les treballadores (parle d’escoletes que són d’economia social i també s’anomenen sense ànim de lucre). Les escoletes de les quals l’ajuntament del poble no es feia càrrec encara ho passaven pitjor.
A partir de la “rebolicada” de la llei, unes quantes dones de la Safor (treballadores d’esta etapa del primer cicle d’Infantil) es reunien cada mes: s’intercanviaven material, es donaven idees, anaven i participaven tant d’oients com de ponents en jornades, cursos… Fins que es van fer amigues.
Cada mes, per ordre rotatiu anaven a l’escoleta de torn: una portava una coca, l’altra pernil, papes i cacaus, un bescuit… I després de xerrar de temes de treball, compartien coses de les seues vides i moltes rialles.
Per fi! Arribà un dia en què van eixir elegits els polítics que eixes dones esperaven amb una idea fantàstica: la gratuïtat en el primer cicle d’Infantil .
El setembre passat, les dones es reuniren, però ja no es reia ninguna. No es podien creure com havia passat això! El cicle partit, els edificis de 0-3 anys perfectament adaptats amb grans esforços quedaran buits, mentre que s’hauran de gastar diners de tots els ciutadans en adaptar i crear aules (en l’actualitat, les escoles del segon cicle d’Infantil i de Primària no són un bon lloc per a l’alumnat de 0-3 anys).
Les educadores no podran ser tutores, perfecte, la mateixa titulació per a tot el professorat d’educació. Però… Que passarà amb les educadores a les quals fins ara el cicle formatiu els havia venut que podien estar al front d’una aula? “Alguna cosa s’hauria de fer”, pensaren elles.
Una d’elles llegia articles de diferents mitjans d’informació on declaracions d’algun que altre polític eren de pena; les altres els disculpaven dient que era fruït de la ignorància.
Passa l’hivern i les critiques no paren. Ara allò de la renda: l’economia de les famílies canvia, la renda es de l’any anterior… Això ja fa anys que es va fer i… Un desastre! Si esta mesura la traslladarem al camp de la medicina, seria escandalós.
El passat dijous es reuniren, van tornar a comentar la situació dels xiquets de 0-3 anys. Al final de la correguda, s’adonaren que eixos problemes es podien solucionar fàcilment. Unes senzilles educadores ho saben arreglar! Sols caldria mirar escoleta per escoleta, parlar i, a poc a poc, fer-les públiques i gratuïtes.
Allò que no tenien clar es la resposta que donaran els polítics a eixes dones de tantes escoletes que, com es diu popularment, han “salvat el compromís”, des de fa 40 anys, de donar educació en els primers anys de vida (tan importants per als éssers humans) quan ninguna autoritat se’n feia càrrec. Què serà millor per a elles? Algun polític pensa en elles? I si foren homes?
La bona idea del nou Govern valencià està plena de “peròs”. Amb tan fàcil solució que hi ha per a tots: alumnes i educadores.
