Hem de reconèixer, que tenim un sistema públic d’educació universitària de gran qualitat. El resultat d’açò, és que una part important dels joves valencians i valencianes, agafen la important i meditada decisió de començar un camí de molta satisfacció i aprenentatge que culmina en l’obtenció d’un reconeixement i un cert prestigi, que et qualifica dels coneixements i l’experiència necessària per poder realitzar una tasca de certa importància i responsabilitat. No obstant això, tenir una llicenciatura i 2 postgraus et deixa un panorama un poc frustrant.
Sembla, que els únics contractes que pots signar són els de pràctiques o amb un poc de sort, el de becari amb una dotació econòmica irrisòria i molt poc gratificant. A més a més, som una generació obligada a dominar com a mínim 3 llengües, això sí, sense cap mena de reconeixement. Però, aquesta frustració aplega a un punt màxim, quan finalitzes els estudis superiors, no tens cap opció de poder seguir treballant amb contracte de pràctiques i, per descomptat, cap possibilitat de trobar una feina qualificada.
Aleshores, molts de nosaltres ens preguntem. Per què som els més perjudicats d’una “crisi econòmica” de la qual no som els causants? Ja que quan va esclatar aquesta maleïda crisi, no teníem més de 14 anys.
Juan Carlos Garrigues i Mafé
