La fronda del silenci, per M. Carmen Sáez

Hui és dilluns, més dilluns que mai, les fulles de l’arbre obac acoten la randa que les volta amb una brètola desesperança, fan maragda els caminals amb una lluïssor d’escata de vidres. De bell nou, els passos enraonant amb les voravies, aquesta dèria de garlar, acuradament, amb les ales d’una gavina. Un vehicle tomba el cantó a la cruïlla entre Mestre Medina i Salvador Botella, una dona obri la porta d’un altre de blanc. El silenci s’enrama pel carrer Castell. Heus ací els cartells dels pocasolta empastifant el Parc del Sagrari. El ponent fa olor de fogata, ens fueteja amb un reguitzell abrusat de melangia, un falciot d’aire circumspecte s’ha posat sobre els cables de la llum, contempla els estornells mentre planen entre els fondals, potser el seu plomall evoca remots guspirejos del vent. La carretera d’Algemesí desbroca bocins de somnis. Una parella gran endega les tomateres vora la ronda, l’encís del presseguer és còmplice de la flor del baladre. Les graules encalitgen la frisança que assalta l’atzur i cobegen la lluna quan refreda la baga de la nit.

La gent barallant-se a les xarxes socials ens fa venir una tristor amagrida i sembla que la consigna és “matem l’artista”. Entrevisten un ric, a qui la crisi ha fet més adinerat, sobre el seu ofici, “bé, són coses diverses, finances, un poc d’allò…”, professions sense nom que ni ells saben explicar, guanys en aigües revoltes dels sense escrúpols. Deleguem la gestió del territori en depredadors que ens rapinyen i ens esmicolen, intoxiquen els nostres rius per obtindre uns beneficis il·lícits amb diners públics. Qui acaba de guanyar unes eleccions fa servir, d’una manera infecta, l’aparell de l’estat per abatre l’enemic polític. Mentre aquests sociòpates mantenen tot un seguici de converses impúdiques, la vida continua i l’oblit s’esventa.

Ell mira la mare, el turment que no li pot mitigar, han llevat el centre d’especialitats que tenien a prop de casa, s’han hagut de desplaçar a una altra localitat, ha gastat temps de les vacances per a poder acompanyar-la, les hores d’espera han sigut un falcat de ciment sobre l’ànima, la doctora els ha dit que havia d’atendre trenta cinc pacients hui. Zakia, al llombrígol del Ramadà, bugadeja desencant sobre la mirada i diu que el mocador és un segell que “ens senyala com si totes fórem àrabs”.

Observes els transeünts, ara entens que no els coneixes i no saps quina és la veritable moralitat que ensofronyen. Com saber si són encobridors dels homes de tarquim? Han legitimat els lladregots, saltaparets, espanyaportes, escurabosses, els individus de glaç. Però, tant s’hi val, a la vesprada els ionquis dels paradisos fiscals tornaran a endossar-se els calçotets del despropòsit per fer estremir-se apassionament un país com no ho farà mai el sofriment humà.

Des de La canal de Navarrès rossolen els incendis forassenyats i ara la bellesa resta devastada. Tot seguit La Costera, La Vall d’Albaida…, dèdal ablamat. Des de la posta de Protecció Civil, se sent la fortor de la deflagració, els hidroavions i els helicòpters són els sobirans allà dalt. Tot plegat és com el capvespre hivernenc en què hem de soterrar un ésser estimat, el dia bramula, s’impregna d’un setí aiguabarrejat que ens esgarrifa la pell, no copsem d’on se’ns arramba un torb tan gebrat en juny.

El món empra amb nosaltres uns tripijocs força cruels. Ahir ens corsecàvem d’aflicció com els caragolets blanquins s’enferrissen a l’asfalt abrandat de la xardor, i, ves per on, hui ens escarritxa una voliaina de nitidesa a la nineta dels ulls. Ens trasbalsa la pruïja dels jorns, la solana que ens refusa el mot amable. Ara és el moment d’arraulir-nos sota el baobab, de cauteritzar els traus, d’alenar pregonament, reflexionar per entendre com ens hem deixat entabanar, però sabem, certament, que encara som vius, que tornarem a grimpar sobre la fronda de setembre, perquè ningú mai no assolirà la victòria sobre aquest esperit en borbolleig.

M. Carmen Sáez