La cultura valenciana sempre ha tingut predilecció pel foc. Aquest element de la natura, de gran caràcter simbòlic, ens acompanya al llarg de bona part de les etapes de la nostra vida. Així, fins no fa gaire, una mena de tradició familiar de bona part dels pobles del País Valencià obligava a passar les llargues nits d’hivern al recer del foc. Aquest acte es convertia en una mena de ritu pagà que es practicava dins les llars, així, mentre els ulls dels més menuts de la casa es perdien absorts en les flames que anaven consumint part del món que els envoltava (ceps, romer, argelaga,
petorri, ametlers…), els més majors s’afanyaven a transmetre les històries, records i vivències que havien guardat en la memòria, evitant, d’aquesta forma, que la tradició oral que ells havien adquirit dels seus pares i mares i dels seus avis s’apagara com el foc que tenien al davant.
Però si l’inici i el final de la vida dels valencians i les valencianes transcorria al voltant del foc, també ho feien els ritus religiosos i festius, molts d’ells heretats de cultures mediterrànies anteriors a la nostra. D’aquesta manera, festes religioses com la Missa del Gall o el cas de la festa de Sant Marc al Poble Nou de Benitatxell, tenien el foc com a element central de la celebració. A més, no podem oblidar les falles per Sant Jaume o les fogueres per Sant Joan. Uns focs que simbolitzaven la regeneració de la vida quan arribava una nova estació que havia de portar prosperitat a tothom.
Per tant, per als valencians i les valencianes, el foc sempre ha sigut un element que ha significat purificació, regeneració i bellesa. No obstant això, si el foc encarna en aquests casos el bé, l’obsessió per ell i el seu mal ús pot fer que el foc acabe convertint-se en el mal. Aquesta és la idea que tenen els cristians de l’infern i és el que es va viure la nit del diumenge 4 de setembre i durant tot el dia de dilluns als municipis del Poble Nou de Benitatxell i Xàbia.
En aquests dos pobles, la bellesa i la regeneració que caracteritzaven el foc es van convertir en destrucció, foscor i tristesa. Dos dies fatídics on els que no som creients i els que no han llegit la Divina comèdia de Dante Alighieri no van necessitar cap prova empírica per saber que l’infern existia. El tenien al davant i cremava tot allò que els seus ulls havien contemplat durant anys des d’algun racó del Poble Nou de Benitatxell o Xàbia. Estaven cremant alguna part de la seua vida.
Cal assenyalar que els incendis com els que hem viscut aquests dos dies es converteixen en una espècie de crims col·lectius que afecten una societat sencera que viu prop de la zona afectada, coneix el lloc o alguna vegada en la seua vida ha gaudit dels paratges consumits per les flames. D’aquesta manera, el fet de ser un crim col·lectiu va provocar un despertar de consciències en la gent com mai s’havia vist. Així, la tristesa de veure la muntanya calcinada, cases cremades i famílies desallotjades, va donar pas a una llum d’esperança gràcies a l’allau de solidaritat de tota una comarca sencera que, amb els seus mitjans escassos, varen ser un braç més dels bombers i de les forces d’emergència que van participar en l’extinció de l’incendi. Veure a tota aquella gent col·laborant braç amb braç per apagar el dolor i les llàgrimes d’aquells que semblava que ho havien perdut tot, va ser l’autèntica aigua que va extingir l’incendi.
Però una vegada finalitzat l’incendi i després del suport institucional i veïnal, cal reflexionar sobre el que ha ocorregut. Per una banda, és necessari que la nostra societat adquirisca una major consciència ecologista que permeta protegir i conservar la natura que ens envolta abans que succeïsca una altra tragèdia com la viscuda. A més, una societat egoista i individualista com l’actual ha de caminar cap a una major solidaritat i cooperació com la viscuda aquests dos dies, ja que tots i totes hem pogut comprovar que col·laborant podem aconseguir tot el que ens proposem. Finalment, a nivell institucional cal fer un viratge de 180
oC en el model de política mediambiental, millorant, sobretot, en matèria de prevenció, la qual s’ha de centrar en la neteja i manteniment dels paratges boscosos i en la reforestació dels espais afectats pel terrible incendi amb arbres autòctons com la carrasca, el garrofer o el roure valencià que milloren paisatgísticament l’entorn i a més dificulten la ràpida propagació de futurs incendis.
Sols prenent aquestes mesures farem del foc un símbol de bellesa i regeneració i no de tristesa i destrucció.
Víctor Bisquert Ferrer
