I la primera pregunta que ens hauríem de posar, la més natural, no sembla poblar les xarxes socials o els debats: ¿d’on ha eixit tot aquest vot? ¿Per què de sobte, com per art de màgia, el mateix electorat que en 30 anys ha ignorat cruelment el valencianisme polític ha descobert la llum de Compromís?
L’excel·lència dels candidats i candidates juga un paper molt important, com també el disseny de les campanyes. Però tant? Joan Ribó ja era candidat a la ciutat de València en 2011, i Mònica Oltra figurava en el segon lloc de la llista per València a les Corts en aquelles eleccions. Hi hagué uns resultats espectaculars per comparació amb la història del nacionalisme valencià, però no es va passar d’un 7% de suport en tot el País. I el PP va encadenar una nova majoria absoluta que feia testimonial tota representació de l’esquerra.
És cert que la crisi ha fet capgirar la mirada a una gran part de l’electorat, i aquesta és una part de la resposta, però a l’esquerra del PP hi havia més opcions. De fet, hi havia totes les opcions. A més, la crisi ja portava tres anys entre nosaltres quan les anteriors eleccions autonòmiques. També la corrupció juga el seu paper, però el Zaplana que demanava una “comissioneta” en les escoltes del ‘cas Naseiro’ va guanyar les eleccions del 1995, i el ‘cas Gürtel’ ja havia esclatat en 2011. Tampoc hi havia ara l’efecte: “Zapatero ens perjudica”. Ara, amb Rajoy a Madrid, havien vingut les principals retallades per als valencians, i tota l’estratègia del PP local s’havia esvanit.
Tots aquests fenòmens poden ajudar a explicar la pèrdua de vots del PP valencià (en concret la suma de crisi i corrupció, perquè aquesta segona per ella mateixa remou poques consciències), però encara no esclareixen d’on prové exactament el creixement exponencial del suport a Compromís, quan hi havia altres opcions, algunes noves i verges, i amb gran suport mediàtic i/o financer.
Llegint els resultats s’observa que el mateix nombre i percentatge de valencians/nes ha votat en les eleccions de 2011 (71,5%) i de 2015 (71,14%). Això no vol dir, però, que els abstencionistes siguen els mateixos. Una part petita del vot perdut del PP ha anat a l’abstenció, i una part del tradicional abstencionista d’esquerres ha entrat ara en el sistema, però aquest darrer vot pot haver-se decidit majoritàriament per Podemos. També una part reduïda del vot perdut pel PSPV-PSOE s’ha abstingut, mentre un altre antic votant socialista ha preferit opcions com Compromís, Podemos o Ciudadanos. I entre els primers votants joves, aquestes tres darreres opcions deuen haver estat les preferides (potser pel mateix orde). Tanmateix, per a arribar als vora mig milió de votants de Compromís del 24M, dels quals 275.000 són nous respecte a 2011, l’única matemàtica possible indica que un percentatge important, que podria trobar-se entre els 100.000 i els 150.000, provenen directament del PP (dels 557.000 vots que han perdut les gavines el 24M). Aquest és el vot ocult que cap enquesta, opinador o apostador havia ensumat.
¿Com és possible que unes persones que fins fa quatre telediaris votaven personatges com Zaplana, Carlos Fabra, Rus, Blasco, Díaz Alperi, Castedo, Ricardo Costa o Camps hagen passat directament a votar Compromís? Això admet diferents respostes, però resulta difícilment discutible aquest transvasament de vots. La meua resposta és que a Compromís li ha arribat ara el vot que anava a Unió Valenciana fa vint anys, i que havia viatjat incrustat en el PP durant el període de creixement econòmic sense control, i durant els temps de “la culpa la té el Govern de Zapatero”. Així s’explicaria també en bona part (no en tota, és clar) per què els millors resultats de Compromís són en la ciutat de València i en la província de València, on destacaven els de Lizondo. Un partit, aquell d’UV, els dirigents del qual eren franquistes de marca, però que captava vots de sectors sociològics ben allunyats de l’extrema dreta.
Hi ha un altra aportació important per a Compromís des del PSPV-PSOE, que s’ha deixat 182.000 vots pel camí. D’aquests, alguns han anat a parat a l’abstenció, i la resta s’han hagut de repartir entre els dos partits emergents i Compromís. Això podria significar que uns 50.000 vots d’antics socialistes han preferit ara valencianisme d’esquerra. També des d’Esquerra Unida (que ha perdut 50.000 vots) han arribat vots a Compromís (i la resta a Podemos), però es tracta d’una xifra molt per davall d’allò que arriba des de PP i PSOE.
La decisió de Compromís es troba exactament en aquest punt. ¿Què vol fer la coalició amb aquests regals electorals? I amb altres aportacions, evidentment: dels més joves, els qui votaven per primera volta. O expressat d’una altra forma: ¿a què aspira la coalició en els mesos i els anys que vindran? Perquè de la resposta que donen els seus dirigents han d’extraure l’estratègia en les negociacions que ara mantenen amb socialistes i Podemos.
A hores d’ara, ningú pot endevinar el sostre de la coalició. En especial, els cuiners demoscòpics i els tertulians habituals, que no varen olorar per on anaven les coses. Per això, amb una mica de calma, no fóra mala cosa pensar si ara interessa abraçar-se només a Podemos per dirigir els governs de les institucions (i fer perillar l’allau de suport que arriba per la dreta i dels exsocialistes, és a dir, des de més a la dreta), o gestionar exemplarment els enormes espais de poder que s’obririen de forma natural pactant amb els socialistes. Fent valdre, és clar, els molts vots d’ara, i reclamant en conseqüència plataformes clau des de les quals governar, tindre visibilitat i poder demostrar una bona gestió. Així es podrien consolidar vots que han arribar des de diferents sectors, però que estan més a la dreta (els més a l’esquerra han anat a Podemos majoritàriament). I des de posicions sòlides, plantejar-se, ara sí, seriosament per primera volta en tota la història, convertir el valencianisme polític en la força hegemònica del País Valencià en els propers anys. Una idea impensable fa només quinze dies.
Francesc Bayarri
