La clau per a un govern de canvi a Madrid, per Jordi Sebastià

El comportament i les declaracions dels líders del partits més votats en les darreres eleccions generals resulten tan desconcertants que difícilment hi podem donar crèdit. A la cerimònia de l’absurd contribueix un tractament mediàtic acrític i, com que sóc del gremi, afegiré que vergonyant i gens professional. Tothom s’esforça per obviar l’evidència: no hi ha cap possibilitat de canvi sense la complicitat dels partits catalans.

Després de les eleccions del passat mes de desembre al Congrés dels Diputats hi havia una clara –no gaire gran, però clara– majoria de forces que podem anomenar, amb més o menys matisos, d’esquerra. Amb dues particularitats. La primera era la seua pluralitat: PSOE, Compromís, IU, Bildu, Nueva Canarias, ERC… i la irrupció de Podemos, un fenomen mediàtic de comportament imprevisible, sempre a l’albir de la voluntat del seu líder omnipotent, però convertit per les televisions i les urnes en un actor polític imprescindible per a un canvi. La segona era la importància clau dels nou diputats d’ERC. Les xifres eren evidents: sense la seua complicitat, per acció o passivitat, no hi havia cap possibilitat, cap ni una, d’aconseguir un govern de tarannà “progressista”. Per tant, en el moment en què el líder del PSOE, Pedro Sánchez, va dir que ni tan sols parlaria amb aquells que “quieren romper España”, la partida es va acabar. Abans de parlar amb ERC, un partit d’esquerres, democràtic i sense taca de corrupció, Sánchez va preferir un pacte amb l’altre fenomen mediàtic, Ciudadanos, un vas comunicant amb el PP, creat a tota pressa per evitar que el votant conservador fart de les corrupteles dels seus se n’anara al PSOE o a l’abstenció, però que no va resultar prou eficaç. El pacte PSOE-C’s va ser, com diria mon pare, una pura astracanada, una acció sense trellat ni forrellat ni utilitat ni futur.

Després de les darreres eleccions, el panorama és encara més complicat. Ja no val només el suport d’ERC, ara cal també incloure els diputats del PDC. Però la clau és la mateixa: sense aquells que plantegen una demanda tan democràtica i pacífica com la celebració d’un referèndum perquè el poble català puga decidir lliurement el seu futur col·lectiu no hi haurà canvi. Algunes veus, també representants solvents de la meua coalició, Compromís, demanen un acord entre PSOE, Podemos i C’s… Ho entenc des de la desesperació de veure cada vegada més a prop el PP de nou en el poder. No hem d’oblidar que el PP com a organització, no alguns –o molts− dels seus càrrecs, sinó la mateixa estructura del PP, està sent investigada per delictes molt greus. Que un partit així tinguera les regnes del govern espanyol representaria una catàstrofe de dimensions incalculables. Davant d’aquesta perspectiva, qualsevol pacte alternatiu és millor, hi estic d’acord. Però C’s no va ser creat per a canviar res, no cal més que fer un poc de recerca d’hemeroteca per veure què fan i d’on vénen els seus líders i comprendre que això del “partit liberal i regenerador” és una pura fantasia.

Si Pedro Sánchez vol encapçalar un canvi haurà d’enfrontar-se a la qüestió catalana. Una qüestió que emprenya molt els falsos demòcrates, perquè els desemmascara. Si reprèn aquella posició del PSC, favorable a la celebració d’un referèndum pactat amb l’Estat, haurà fet una primera passa fonamental. Si continua, com la majoria de polítics i mitjans de comunicació, mirant cap a un altre costat i fent com si el principal problema polític de l’Estat no existira… aleshores només li queda el teatre; el sainet en concret.

Jordi Sebastià
Diputat al Parlament Europeu per Compromís-Primavera Europea