Mai podent-la oblidar, i seguint el lloc de culte que tant amava, com de fet és lesglésia franciscana de Benissa, tenim a casa el costum de recordar la data de la seva mort aplicant-li com així se sol dir, una missa a la seva memòria. Així ho férem el dissabte passat. Les persones que habitualment assistim a les celebracions de lestimat convent franciscà de Benissa ja som prou majors. Conformem un cos madur de prec i oració. En castellà, és clar. Quin remei. En el moment de donar-nos la pau ho manifestem vehementment amb un ampli somrís i una forta encaixada de mans. Acabada la celebració molts ens quedem a la placeta exterior. Fem el que se sol dir “parròquia”. Parlem de les nostres coses i preguntem pels absents. I fins al proper dissabte o diumenge.
És, com es pot veure, una composició humana major, tradicional, que funciona en la base duna formació religiosa antiga, rutinària però que testimonia correctament el sentit de la solidaritat. Dóna almoines extraordinàries quan així es demanat, sosté el culte i estima els franciscans. Mai els faltaran familiars obsequis en forma duna botella doli casolà, una cistella de raïm a lestiu i, en tot temps el que els faci falta. Laroma espiritual i fraternal de la comunitat de creients et dóna serenitat i res com el ritme calmat dun rosari per fer el paper dun assossegat exercici dinteriorització. Per tant, és una fraternitat que sajuda mútuament, que sol practicar la visita als malalts i que, en definitiva, sha fet carn de lespiritualitat franciscana. I poca cosa més es pot demanar dun col·lectiu de persones molt majors que donen testimoniatge de la seva fe practicant simplement el gest de reunir-se en una missa, mirar-se amb cordialitat i fer-se companyia. Quan una delles falta, per malaltia o per mort, és inevitable no sentir-se commoguts i sofrir la seva absència.
En aquest dissabte, vespra del 2n diumenge ordinari de lany litúrgic, eixa assemblea escoltava la lectura evangèlica corresponent a levangeli de Sant Joan evangelista (1,29-34). El relat parla del baptisme de Jesús per part del seu cosí, Sant Joan Baptista. Davant lexpectació de molts que no tenien clar si lautèntic profeta era Sant Joan o Jesús relata levangelista que Sant Joan ho diu ben clar: “He vist que lEsperit baixava del cel com un colom i es posà damunt dell”. La possible resposta de Jesús seria aquella que diu “observeu els signes messiànics que faig”. És cosa que aquesta bona gent ha seguit durant anys i anys com a veritats fermes, si voleu rutinàries, però per a elles eternes i que lhan feta servir per a la seva simplicitat i harmònica visió de la vida.
Una de les parts de la missa, la darrera de totes, i abans de la benedicció final, a vegades queda breument aturada per donar algun avís. Excepcionalment es confia a algunes persones lemissió dun comunicat. Aquest dissabte es permeté això. Dues persones joves, del denominat “Camino Neocatecumenal” , popularment conegut per “Quicos” pujaren a lambó per dirigir un missatge. Proselitisme. La gent del meu voltant havia assaborit correctament una ben explicada homilia. No crec que els fes falta una altra cosa més que rebre la benedicció i plens della seguir fent pau i bé com a parroquians dun convent franciscà. Això han fet anys i anys sense cap ajuda aliena. I han vist al llarg de la seva vida una parròquia, que, com l’església mateixa, ha prodigat aparicions de tants moviments apostòlics, de tanta il·luminació, tan transcendents, trencadors i amb aquell punt de tocar el cel amb els dits que bé valdria ara tornar a escoltar un exordi de sermó de dia de la Puríssima que comencés amb allò de “Nihil novum sub sole”. Fidel jo amb el missatge de levangeli del dia, em vaig veure prou amb la figura de lEsperit Sant que corona laltar major de lesglésia del convent. No precisava altra paraula. I sense necessitat dintermediaris no vaig esperar la recepció de la benedicció fent coincidir deliberadament la meua sortida del temple en el bell punt que aquells joves pujaven a lambó. Inexplicablement, al sortir jo a la plaça del convent, i en nit tan freda, estava plena. Era el somrís i lalegria de ma mare parlant amb la venerable imatge de Fra Humilde, en pedra picada. Un començava la pregària de Sant Francesc, i laltra feia com un eco de paraules simples, antigues i eternament sabudes. De pau i de bé. I res més que això. Ara i sempre.
Joan Josep Cardona
