(…per nosaltres; contra ningú.)
De ben jove vaig tindre un somni… Arran d’una herència històrica, familiar, els meus pares em llegaren un camp. Tot ermot, sí, però un camp que passava a les meues mans i sobre el qual vaig començar a fer-me il·lusions i projectes de futur. Estava erm, sí. Abandonat, en descura. Però jo era jove i em sentia amb forces per començar a desbrossar-lo profundament, tot ple d’herbes invasores com estava i que hi romanien, immemorials, colonitzant tot el terreny, sense pietat, entrebancant qualsevol hipotètica intervenció il·lusionant. De segur –vaig resoldre–, que la més mínima atenció que li dispensés, seria agraïda amb escreix per la seua part, com sol passar no només amb les plantes, sinó també amb els animals i les persones mancades de sol·licitud i afecte. Tanmateix, tenia constància i consciència del seu valor, que el seu sòl era de constitució òptima. A més, tenia bon clima i aigua abundant. Tot i així, si calia, en cercaria més per tal d’abastir-lo totalment de rec. També hi aportaria matèria orgànica i altres adobs necessaris. Tot seria menester i res entrebancaria el meu afany de convertir aquell eral en un verger semblant a un jardí que, a més de les flors més boniques, rendira els més abundants i millors fruits.
Recent casat, enamorat d’aquell camp i de la meua esposa, vaig tindre aquell somni… Amb la independència implícita i la responsabilitat que el nou estatus ens conferia, vaig començar a somiar: “Tindríem fills, néts… Aquell camp seria el principi sobre el qual poder bastir i fer possible un millor futur, tot el pretés i… per què no, més encara”.
No tots al meu voltant compartien el meu somni i, uns impotents, per enveja altres, i la gran majoria sense sentir-se motivats pel que em movia ni disposats a encoratjar-me, vaig haver de fer el camí quasi tot sol i, el pitjor de tot: moltes vegades, a més d’incomprés, amb pals a les rodes. Tot plegat esdevingué molt dur, molt costerut… El que ningú dels que feien de parallamps a la meua energia sabia era l’immens gaudi potencial que sentia en el procés, que em feia capaç de remuntar tota adversitat. Pensat i fet…: “Una part la plantaré d’aquells fruiters que tinc pensats des de fa temps. Potser de tarongers una altra. De vinya, naturalment, no n’hi ha de faltar. Sí, també hortalisses… I un cirerer de dolces cireres, primerenc, que a més d’abundós en belles flors, serà de gran delit a la vista i al paladar nostre i dels nostres fills”. I tot, tot, amb la força fonamental, insustituible, de la meua esposa, compartint braç a braç tanta il·lusió, tanta felicitat, amarant-nos la ment i el cor, pel fet d’anar assolint el somni a poc a poc, fent junts el camí: res ni ningú ens arrabassaria tanta joia implícita.
Han passat els anys… I el somni? En el llindar de la meua vida, seguesc vivament expectant l’assoliment definitiu amb l’esperança i convicció més fonamentada que mai que tot està a punt de culminació plena. Ja sols resta potser la part més incentivant i objectiva de tot l’aconseguit per tal de no decaure, sinó fer créixer la nostra moral i determinació sense retorn: foragitar els conills feréstecs i altres depredadors anònims igualment presents des del principi en el camp que segueixen disputant-se entre ells gran part dels fruits de la nostra suor i els veïns que, posseïdors de la clau d’una tanca principal d’accés, de manera creixent, per cobdícia i enveja, conspiren coercitivament tallant-nos camins, les vies més òptimes que ens permeten accedir de manera normal al bon conreu i prosperitat del nostre camp, intentant mancomunar i perpetuar-ne, unilateralment, l’usdefruit històricament i furtiva conquerit, mitjançant amenaces que, des del poder i situació privilegiada de què disposen, a si mateix s’atorguen. Desesperats, ja no saben ni com fer-ho si, a més, alcem murs ben alts o cavem foses profundes per tal d’aïllar-nos totalment. Però… ai!, que ja estan adonant-se que, quant més obstacles intenten imposar-nos, a llarg termini seran ells els qui acabaran patint-los, més que nosaltres: com obra pròpia, en propi terreny seu romandran, mentre que nostre somni… amb què l’empresonaran?
Sí, tot està per resoldre definitivament, però a un pas de fer el cim. I quan, mirant enrere contemples els anys, els patiments, l’esforç que hem hagut de fer per afrontar tantes dificultats pròpies, però sobretot les alienes procurades, ara, ja res no ens farà desistir del somni dels somnis: que els nostres fills i néts, lliures, puguen seguir somiant. Hem transformat el camp erm en un hort, en un verger que més bé sembla un jardí… D’ells és, ja, més que nostre. Ja no estem ni estan sols. Treballarem, plantarem, arrancarem…, renovarem cultius, si cal, per tal d’adequar-lo millor a les nostres necessitats i aspiracions, no dels altres.
Jo vaig tindre un somni… La meua esposa i jo tinguérem un somni…I ara, a més, una cosa impagable: els nostres fills, els nostres néts, continuen amb el mateix somni, és a dir, tindre un camp històric, familiar, heretat, com si fóra un llençol, un mantell blanc, infinit, sobre el qual poder brodar, pintar o escriure tot l’imaginable (el futur desitjat, les il·lusions, realitats inèdites a l’espera de ser creades i configurades per nosaltres mateix…). I quan, de veres, honestament, somies i procures, sovint resulta que la realitat esdevinguda acaba superant el somni.
Per acabar, no renuncie a compartir-vos l’experiència d’una immensa alegria afegida: pel camí hem anat creant complicitats entre amics i altres veïns que, com interpel·lats pel nostre somni, ja albiren la possibilitat d’emular-lo i fer-lo seu també. I tot apunta a la celebració d’una gran festa en un futur gens llunyà en què el somni de cadascú vaja sumant i augmentant l’alegria de tots.
