Ara que ja han passat uns dies i, hui, que ens donen festa per no celebrar res, em veig en ànims de fer una xicoteta reflexió al voltant del que va passar el passat 9 d’Octubre i que vaig viure en primera persona.
Com cada 9 d’Octubre en els darrers anys, vaig anar a la manifestació de la vesprada a la ciutat de València. “Sempre som els mateixos”, pensava; fins i tot els tres que volen rebentar-la cada any que, com no, ens diuen de quin mal hem de morir. Però no deixen de ser tres ànimes que no deuen tindre cap altra feina que vindre a fer-se de mala sang.
Però, aquest any, tenia una enrònia, l’ambient no era el mateix, la premsa s’havia encarregat de crear més rebombori que altres anys. La panxa la tenia rebolicada de tanta desinformació per part dels mitjans nacionals, que són un dels culpables del que passa. L’altre és el govern espanyol.
La meua manera de ser valencià és parlar la llengua que els meus pares m’han ensenyat, és anar a vore una partida de pilota valenciana on estiga el Genovés, Puchol o Moltó, és anar a una actuació de Pepe Gimeno Botifarra o comprar discos d’Andreu Valor, Xavi Sarrià o Feliu Ventura, és anar a vore una exposició del Museu Valencià d’Etnologia, és fer una excursió pels pobles de la meua terra, és comprar productes elaborats ací (tomaques del Perelló, oli d’oliva de Fageca o vi dels Alforins), és assajar amb el meu grup de dances valencianes i tocar les postisses, és passejar per la platja del meu poble o anar a la Calderona, és llegir un llibre de Ferran Torrent, és emocionar-me escoltant la malaguenya de Barxeta, o fer qualsevol altra cosa que tinga a vore amb el meu País.
Com també ho és anar a la manifestació del 9 d’Octubre per reivindicar la nostra llengua. I vaig per la mateixa raó què, per exemple, sóc donant de sang, perquè crec que s’ha d’anar i sense pensar a qui anirà eixa sang que, potser, alguna vegada, li farà falta a un destrellatat com els que ens van intentar aturrullar i agredir.
Com sempre fem, aparquem a l’Albereda i ens dirigim a peu a la plaça de Sant Agustí. Ens agrada passar pel carrer Colón sense vehicles. Aquesta vegada atapeïda de banderes espanyoles i algunes senyeres, ja ens creuarem amb alguns elements solts amb banderes d’Espanya i la inscripció España 2000 o altres amb camiseta negra amb el territori del País Valencià i la senyera de fons. Gent normal amb cares normals que avançava pel carrer igual que jo.
Ja pel carrer Colón hi havia més policía del que és habitual. Com sempre, arribem al Llaollao del carrer de Xàtiva per demanar-nos un gelat i afegir-nos a la manifestació. Tinc una enrònia. Com sempre, l’helicopter ens sobrevola. Més policía, passa la manifestació sense cap complicació aparent. Però es queda tallada i, després, em vaig assabentar que hi va haver càrrega policial i agressió a algunes persones per part dels feixistes. Amb el nostre gelat, passant per davant de l’Estació del Nord, entre furgonetes de policía i efectius a peu, arribem fins a la segona part de la manifestació. És cert que ací és on va la gent jove i més convençuda dels seus ideals, però, com tots els anys, allí estaven, i jo també, per passejar en silenci i, de tant en tant, dir alguna proclama.
Comence a donar-me compte del que allò era realment. Un grup d’unes dues-centes persones, amb un cordó de policies als costats, furgonetes al davant i, per darrere i als costats dels policies, gent amb banderes d’Espanya, senyeres i unes cares de gossos agres soltant tot tipus de paraules malsonants. Mentre avançàvem, tots a una, els crits i l’alteració, per part d’eixa gent, era brutal. Ens varen dir hijos de puta, zorras, idos a la mierda, malnacidos i de segur que moltes més coses. Però, a mí, em va fer certa gràcia un comentari en concret, que era Vete a tú país. A quin país? Jo estava a casa i, si es referien a Catalunya, encara no és cap país, o sí? Estaven donant per fet que ja hi és fora?
Aquella gentola eren feixistes, caminaven junt amb nosaltres, separats per uns quants policies que, tot s’ha de dir, si en un principi no es va actuar com calia i després s’hauria d’haver aturat aquella gentada, gràcies al fet que estaven allí, no ens agrediren. Hi havia qui feia la salutació feixista, ens mostrava la bandera, que nosaltres no tenim res contra cap bandera, s’acostaven a xillar-nos frases com les que he dit abans, fins i tot, demanaven explicacions als policies. Aquella gentola pareixia que portava dins un dimoni. A més a més, ens gravaven amb els mòbils: què vol dir això, que vindran per nosaltres? Total impunitat per eixe aspecte. Però, per damunt de tot, el que més mostraven era un odi que mai havia vist en cap altra persona.
Hi havia un home amb una bossa plena de monedes de cèntims, tirant-los-els als xavals. Una dona major va tirar un té calent a un dels excomponents dels Obrint Pas, potser els seus néts han estat botant i cantant als seus concerts. Fins i tot, algun que altre va intentar trencar el cordó policial per arribar fins a nosaltres. No sé què ens haurien fet.
Nosaltres ens manifestem, com tots els anys, per la defensa de la nostra llengua. És cert que alguna estelada hi havia, sempre hi ha, tot i que aquest any menys que altres. Com també hi ha blaveres, republicanes i tot tipus de pancartes, com cada any. És cert que ens solidaritzem amb el poble català. També és cert que no insultem; de fet, els crits eren Els carrers sempre seran nostres, Els valencians som gent de pau, i coses així. Sols cap al final, amb la tensió viscuda, davant tant d’odi, van sorgir crits en favor dels Països Catalans, que es pot compartir o no. Però mai havia vist tant d’odi cap a un grup de persones civilitzades, reunides per defensar en el que creuen.
La meua reflexió és que tot açò està provocat per la immobilitat d’un govern espanyol, corrupte i mentider, que no meneja un dit pel que està passant i que, damunt, té les televisions nacionals al seu servei, malinformant la resta de la població.
Perquè, després del que vaig escoltar l’endemà en Antena 3, em queda dir: Senyors/es d’A3, no va ser un xoc entre manifestants afins a l’independentisme i un grup de ciutadans amb banderes espanyoles. No, va ser una agressió dels feixistes a ciutadans que, com cada any, defensem la nostra llengua.
Perquè no hi ha dret, la situació va cap al que passava als anys 80 i 90 del segle XX, no ens mereixem això. Després vaig escoltar una altra reflexió, el PP, mentre mana, té la ultradreta tranquil·la, però, quan no està en les institucions, la treu al carrer per rebentar-ho tot. Hi ha una certa permissivitat. Primer, eixa manifestació alternativa no estava permesa, així que era il·legal i, a més a més, es va gestar dies abans en les xarxes socials. No em crec que ningú dels que ho pot aturar no sabera res. Permetre el que es va permetre a València, en un 9 d’Octubre, és una temeritat, una falta de respecte cap al poble que es manifesta, amb el dret d’expressió com aval; fins i tot, una irresponsabilitat. I que no tinga cap repercussió política, és fer-nos imbècils.
I hi havia un altre detall que els altres anys no havíem vist, la Policía Nacional, que torne a dir que si no arriba a estar no sé que hauria passat, portava cintetes al manillar de les motos amb la bandereta i, les furgonetes, portaven una bandera en la part de darrere. Si ja son vehicles oficials, amb els seus distintius, entre ells les banderes, no en calen altres. És això l’opinió del que du el vehicle? Si és així, no es deu permetre.
Em quede amb les cares d’una gent que pareixia normal, de les boques dels quals eixien veritables retafiles de fem, gent que l’endemà estaria als seus llocs de treball i dubte molt que, alguns, comentaren el que van fer el dia abans.
Jo tenia una enrònia…
David Sarasol (el Genovés – la Costera. El Puig-Horta Nord)
Des del Puig-Horta Nord, dijous, 12 d’octubre del 2017
