Jo mai he sigut independentista. Tenia la ferma convicció que el caràcter nacional i diferenciat de la realitat política en què jo he crescut i he viscut, del País Valencià, era un fet innegable: una llengua, una cultura, una forma d’entendre la vida. Però sempre he confiat que l’estat espanyol es podia reformar, sempre he pensat que podia realment funcionar amb un encaix en què tots els pobles i nacions podríem conviure en una relació d’igualtat i de respecte.
Altres no ho veien així. Des que el 2010, a Madrid, es va tirar per terra l’Estatut que el poble de Catalunya havia elegit, els catalans i les catalanes han eixit al carrer i han demanat una i altra volta una solució per al que ells consideraven un maltractament i un trencament de les condicions d’igualtat i de respecte amb què deuria comptar un estat. Els diferents governs espanyols, també, una i altra volta, han ignorat la voluntat dels catalans d’exercir la seva sobirania com a nació.
Aquest immobilisme per part de l’Estat ens ha portat a aquesta situació: un parlament democràtic elegit pel poble decideix que és l’hora de prendre partit i de fer un pas en la defensa de la voluntat majoritària de la població de Catalunya. Espanya respon amb amenaces, que s’acaben convertint en fets: escorcolls en setmanaris i impremtes, prohibició d’informar als mitjans sobre una mobilització tan profundament democràtica com és el dret de votar, anul·lació de facto de l’autonomia de Catalunya… És a dir, passar totes les línies vermelles fins arribar a detindre càrrecs del govern per complir el mandat popular de la gent.
Aquesta ha sigut la resposta d’un estat que creu que la democràcia es mesura pel grau de repressió que és capaç d’exercir, quan la democràcia no és més que el fet d’escoltar la majoria de la població i prendre decisions que vagin encaminades a garantir el diàleg i a trobar una solució a les demandes de la ciutadania. Un Estat que justifica les seves accions autoritàries amb la bandera de la democràcia i la constitució, però que quan pertoca s’oblida de la llei i tomba per terra tots els drets aconseguits després de dècades de lluita.
Jo mai havia sigut independentista, però això era abans. Després de veure del que és capaç de fer un estat per defensar l’statu quo i callar la voluntat de tot un poble, després de veure com és capaç d’utilitzar les institucions com volen per aturar la democràcia, després de veure la repressió als carrers i no poder fer res, després de veure un poble mobilitzant-se per, no ja voler ser lliures, sinó per poder ser escoltats… Després de tot, pense que cada vegada som més els que hem deixat de creure en un Estat utòpic en què el règim de les salutacions al Sol està més vigent que mai i en què partits corruptes que deixen al marge els ciutadans, soterrant qualsevol esperança democràtica, es mantenen en el poder. El règim del 78 ja és, si no ho havia sigut des del principi, un fracàs. L’esperit franquista mai ha mort, està dins del sistema. No té solució, i el jovent esperarem que canvie ell sol. No esteu sols, Catalunya. Il·lumineu el camí, perquè nosaltres anem darrere.
