Des del setze d’octubre, unes plogudes ben fortes han caigut sobre els campaments de refugiats sahrauís, situats a la hamada algeriana, i s’han traduït en inundacions que han deixat sense casa més de 25.000 persones, 11441 encara es troben evacuades a les muntanyes per poder resguardar-se de l’aigua. Quina paradoxa, refugiats, evacuats… circumstàncies de la vida que fan que un poble s’engrandisca, que els valors que l’han caracteritzat isquen a la llum amb més força si pot ser, perquè estes inundacions, a pesar de tot, no dobleguen un poble que resisteix i resistirà. Les circumstàncies sols han ajudat a augmentar d’intensitat els valors que sempre han caracteritzat la societat sahrauí: l’enteresa i la solidaritat, entre altres.
Les pluges han provocat l’agreujament d’una crisi humanitària de la que feia mesos se’n patien les conseqüències, atés que cada vegada són més pocs els països que continuen implicats amb la causa, els que mostren públicament el suport al poble sahrauí per motius polítics o econòmics, però per diversos factors, cada vegada són més minses les ajudes.
Una situació que ha suposat, suposa i suposarà un gran obstacle per a la societat sahrauí, més per als que es troben als campaments fent cavallons per tractar de canalitzar l’aigua, per als qui senten com cauen les cases que amb tants esforços han construït, els qui se senten impotents mentre observen com l’aigua entra a sa casa com ells ho han fet minuts abans, i aquells qui veuen com a poc a poc, tot el que estaven acostumats a contemplar ha desaparegut, com tot el que els envoltava, tot el que hi havia als seus estimats campaments, a poc a poc, cau, és devastat i, amb el pas dels dies, el paisatge es torna més desolador. Per a ells és més complicat, però per a tots els qui ens trobem lluny de casa, lluny dels nostres, lluny de la catàstrofe (sí, la gran part dels campaments ha sigut declarada zona catastròfica), intentem fer tot el que és en les nostres mans, per a acostar als països que ens consideren invisibles, la situació que s’hi viu.
Les mateixes alegries que els comerciants del campament de l’Aiun han despertat a Dajla (el campament més afectat), enviant una caravana d’ajuda, i una vegada més, ens han demostrat que ells sols són capaços d’arribar on cap govern ho fa. Els mateixos governs, com l’espanyol són els que no es pronuncien davant d’una verdadera crisi humanitària com la que vivim i després intenten presumir de tasca humanitària o solidaritat, i altres, com Itàlia, Austràlia o Brasil que no presumeixen tant, després són els primers en ajudar el poble sahrauí que s’enfronta a un any complicat, en el qual moltes reunions al voltant del conflicte a motiu del Congrés del Front Polisario s’han vist aturades perquè els edificis no han resistit les plogudes.
