El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament marca una inflexió definitiva d’esta tendència a nivell mundial a l’establir dos principis essencials, d’una banda, el cèlebre pensar en el global i actuar localment i, per l’altre, fomentar la participació dels ciutadans en les polítiques econòmiques i d’ocupació. Açò tindrà un efecte directe en el paper de les administracions locals que, davall este enfocament, es convertixen en els principals dinamitzadors del desenvolupament econòmic i social com a fórmula per a cenyir-se al màxim a les necessitats i peculiaritats de l’entorn local.
Donada l’amplitud del concepte són moltes les seues definicions, no obstant això, em resulta especialment comprensiva la formulada per l’Organització Internacional del Treball. Per a esta, el Desenvolupament Econòmic Local és aquell que permet fomentar els avantatges comparatius i les característiques úniques d’una localitat a fi d’enfortir l’economia local i crear ocupació.
Dit d’una altra manera, són precisament els elements que doten d’identitat un territori, una ciutat, els que s’erigixen com a recursos de primer orde per a un desenvolupament econòmic i social sostenible, autònom i participatiu perquè els coneixements específics que subjauen en la gestió tradicional, o inclús ancestral, dels mateixos requerixen d’una sana col·laboració publicoprivada que permeta identificar-los, contrastar-los i posar-los en valor en un procés en què l’actuació política ha d’identificar, al mateix temps, construcció de la identitat local.
Així, la identitat dels territoris es convertix, en si mateixa, en un recurs local generador de riquesa, i per tant, d’ocupació i benestar.
Si bé el desenvolupament econòmic local va tindre un predicament diguem notable en la ciutat de València durant la dècada dels 80, amb actuacions com els programes de recuperació parcial del centre històric o la declaració de parc natural de l’Albufera i el seu entorn, no és menys cert, que en les dos últimes dècades, hem assistit a un canvi d’enfocament radical en les polítiques econòmiques municipals.
Efectivament, l’actuació municipal en esta matèria ha prioritzat l’aportació que podien realitzar al desenvolupament de la Ciutat elements exògens, com els grans esdeveniments esportius de principis d’este segle a València, sobre els recursos propis del territori, siguen estos el centre històric, el parc de l’Albufera, el comerç tradicional, l’artesania, els emprenedors locals o la gastronomia.
Els resultats han sigut els previsibes perquè les fórmules utilitzades, com avançàvem al principi, ja estaven experimentades. Quan, a més, la inversió externa porta implícit el vassallatge i el menyspreu a les circumstàncies dels territoris succeïx el que ha succeït a València, no hi ha cap impacte ni creació d’ocupació estructural i pitjor encara, es perd el rumb en la construcció de ciutat amb el que açò suposa de pèrdua de la competitivitat a nivell regional i global.
El desenvolupamente econòmic i social de València requerix, per tant, de la seua identitat, malparada per la construcció postissa, des del Govern local, d’un imaginari de ciutat sense cap arrelament ni realitat, artificiós i fracassat.
La recuperació econòmica de la ciutat de València és una prioritat però per a això serà necessari traçar un pla que combine de forma sana i equilibrada els elements exògens, imprescindibles i inevitables en un món global, amb la seua pròpia identitat.”.
Silvia González
Tècnica d’ocupació i desenvolupament econòmic, empresària i militant moviment verd.
