Des de fa uns quants mesos, en els mitjans de comunicació ixen notícies relacionades amb estudis de postgrau en què s’aborden teràpies alternatives i complementàries, entre altres l’homeopatia. Algunes es refereixen a protestes per la impartició d’aquests màsters en algunes universitats i, altres, al fet que hi ha universitats que deixen de oferir-los. El tema ha arribat a les televisions, on han debatut partidaris i detractors de l’homeopatia. La qüestió, per als qui mantenim una posició contrària a l’homeopatia, es resumeix en una frase: és una teràpia alternativa que no està basada en les evidències. I per a poder fonamentar aquesta afirmació, n’hem de comentar alguns aspectes.
L’homeopatia és una teràpia alternativa creada en la dècada de 1790 per Samuel Hahnemann, el qual va trobar, experimentant, que certes substàncies utilitzades llavors per a tractar determinats símptomes en persones malaltes generaven els mateixos símptomes en persones sanes. L’any 1796 va proposar la llei dels similars, invertint el raonament: les substàncies que provoquen un conjunt de símptomes en una persona sana es poden usar per a tractar persones malaltes que presenten el mateix conjunt de símptomes. Més endavant va proposar que la dilució d’aquestes substàncies n’augmentava el poder curatiu i, posteriorment, que aquest procés de dilució s’havia de fer amb un procés d’agitació, i va anomenar aquesta combinació potenciació. Amb el temps va anar trobant diferents remeis homeopàtics donant-ne dosis diàries durant setmanes a persones sanes i demanant-los que portaren un diari detallat dels símptomes que sentien. Aquests diaris s’analitzaven, es determinaven els símptomes que havien provocat i, llavors, es proposava aquest remei com a tractament per a persones malaltes que presentaren aquests mateixos símptomes. La pràctica de l’homeopatia, en l’actualitat, està basada, bàsicament, en els postulats proposats per Hahneman.
Considerem el cas d’un remei homeopàtic comercialitzat per l’empresa britànica Helios, el Murus Berlinensis. El mur de Berlín va ser una barrera que va dividir aquesta ciutat entre 1961 i 1989. Envoltava completament Berlín oest de l’Alemanya de l’est. El mur es va obrir en 1989 i la seua demolició va començar un any després. El remei s’elabora amb fragments d’aquest mur i, suposadament, alleuja emocionalment i millora l’estat d’ànim d’aquelles persones que se senten oprimides o que es troben en una especial situació d’incertesa en haver de mediar entre dues parts conflictives. Entre les formes en què es pot adquirir hi ha grànuls amb potències 12c, 30c i 200C. El nombre i la lletra es refereixen als processos de potenciació, és a dir, de dilució i agitació, que ha patit. En el cas d’un producte sòlid que no es dissol en aigua, el fragment de mur de Berlín es mol, es barreja amb 99 parts de lactosa i se sotmet a l’agitació corresponent: obtenim d’aquesta manera una preparació amb una potència 1c. Una part de les pólvores resultants es barreja amb 99 parts de lactosa per obtenir una preparació de potència 2c. I així successivament fins a arribar a les preparacions de potència 12c, 30c i 200C. La preparació 30c és més efectiva que la preparació 12c que és, al seu torn, menys potent que la 200C.
Arribats a aquest punt, ja tenim elements per justificar el perquè és una teràpia no basada en les evidències. El primer argument té a veure amb la dilució. Fa unes setmanes Carmen Agustí, de la Universitat Jaume I, va organitzar un taller “homeopàtic” en unes jornades lúdiques a la Universitat Jaume I, on imparteix classes. Va preparar una dissolució acolorida, i els infants que hi participaven la van sotmetre a processos de dilució similars per obtenir preparacions 1c, 2c… Molt aviat, la preparació diluïda ja era incolora i una xiqueta va exclamar: l’homeopatia és una estafa! En el món real, com menys concentrada és una preparació, menys quantitat de substància conté: si és un producte acolorit, a partir d’un moment, la dissolució passa a ser incolora; si és una substància dolça, la dissolució passa a ser insípida… Però, en el món de l’homeopatia, passa al contrari. Per a una potència 30c, els càlculs indiquen que no queda cap molècula de “principi actiu”, siga quin siga aquest, en el remei. Els creients parlen d’una “memòria” de la presència del “principi actiu” i comenten que no sabem com funcionen moltes medicines convencionals. Sí, és cert, no sabem quin és el mecanisme detallat d’acció de molts fàrmacs; el problema, però, és que els principis de l’homeopatia no poden ser explicats per la química, i això és una cosa molt diferent…
El segon argument té a veure amb què és el que considerem evidència. Per determinar si els fàrmacs funcionen, s’han desenvolupat protocols per a dur a terme assajos clínics. I els resultats dels assajos realitzats amb remeis homeopàtics indiquen que no funcionen millor que un placebo, és a dir, que un preparat que no conté sinó substàncies innòcues no actives. Aquests estudis, per cert, es fan de manera que els subjectes als quals es donen les pastilles i el personal que les proporciona no saben què contenen les pastilles: no valen afirmacions del tipus “a mi em funciona”…
De manera que la qüestió és: s’han d’impartir màsters a les universitats sobre teràpies que no estan basades en les evidències? Per a nosaltres, i per a molts dels nostres companys, la resposta és no…
Jesús Purroy és soci de Barcelona Innovation Partners i autor del llibre Homeopatia sense embuts.
L’homeopatia és una teràpia alternativa creada en la dècada de 1790 per Samuel Hahnemann, el qual va trobar, experimentant, que certes substàncies utilitzades llavors per a tractar determinats símptomes en persones malaltes generaven els mateixos símptomes en persones sanes. L’any 1796 va proposar la llei dels similars, invertint el raonament: les substàncies que provoquen un conjunt de símptomes en una persona sana es poden usar per a tractar persones malaltes que presenten el mateix conjunt de símptomes. Més endavant va proposar que la dilució d’aquestes substàncies n’augmentava el poder curatiu i, posteriorment, que aquest procés de dilució s’havia de fer amb un procés d’agitació, i va anomenar aquesta combinació potenciació. Amb el temps va anar trobant diferents remeis homeopàtics donant-ne dosis diàries durant setmanes a persones sanes i demanant-los que portaren un diari detallat dels símptomes que sentien. Aquests diaris s’analitzaven, es determinaven els símptomes que havien provocat i, llavors, es proposava aquest remei com a tractament per a persones malaltes que presentaren aquests mateixos símptomes. La pràctica de l’homeopatia, en l’actualitat, està basada, bàsicament, en els postulats proposats per Hahneman.
Considerem el cas d’un remei homeopàtic comercialitzat per l’empresa britànica Helios, el Murus Berlinensis. El mur de Berlín va ser una barrera que va dividir aquesta ciutat entre 1961 i 1989. Envoltava completament Berlín oest de l’Alemanya de l’est. El mur es va obrir en 1989 i la seua demolició va començar un any després. El remei s’elabora amb fragments d’aquest mur i, suposadament, alleuja emocionalment i millora l’estat d’ànim d’aquelles persones que se senten oprimides o que es troben en una especial situació d’incertesa en haver de mediar entre dues parts conflictives. Entre les formes en què es pot adquirir hi ha grànuls amb potències 12c, 30c i 200C. El nombre i la lletra es refereixen als processos de potenciació, és a dir, de dilució i agitació, que ha patit. En el cas d’un producte sòlid que no es dissol en aigua, el fragment de mur de Berlín es mol, es barreja amb 99 parts de lactosa i se sotmet a l’agitació corresponent: obtenim d’aquesta manera una preparació amb una potència 1c. Una part de les pólvores resultants es barreja amb 99 parts de lactosa per obtenir una preparació de potència 2c. I així successivament fins a arribar a les preparacions de potència 12c, 30c i 200C. La preparació 30c és més efectiva que la preparació 12c que és, al seu torn, menys potent que la 200C.
Arribats a aquest punt, ja tenim elements per justificar el perquè és una teràpia no basada en les evidències. El primer argument té a veure amb la dilució. Fa unes setmanes Carmen Agustí, de la Universitat Jaume I, va organitzar un taller “homeopàtic” en unes jornades lúdiques a la Universitat Jaume I, on imparteix classes. Va preparar una dissolució acolorida, i els infants que hi participaven la van sotmetre a processos de dilució similars per obtenir preparacions 1c, 2c… Molt aviat, la preparació diluïda ja era incolora i una xiqueta va exclamar: l’homeopatia és una estafa! En el món real, com menys concentrada és una preparació, menys quantitat de substància conté: si és un producte acolorit, a partir d’un moment, la dissolució passa a ser incolora; si és una substància dolça, la dissolució passa a ser insípida… Però, en el món de l’homeopatia, passa al contrari. Per a una potència 30c, els càlculs indiquen que no queda cap molècula de “principi actiu”, siga quin siga aquest, en el remei. Els creients parlen d’una “memòria” de la presència del “principi actiu” i comenten que no sabem com funcionen moltes medicines convencionals. Sí, és cert, no sabem quin és el mecanisme detallat d’acció de molts fàrmacs; el problema, però, és que els principis de l’homeopatia no poden ser explicats per la química, i això és una cosa molt diferent…
El segon argument té a veure amb què és el que considerem evidència. Per determinar si els fàrmacs funcionen, s’han desenvolupat protocols per a dur a terme assajos clínics. I els resultats dels assajos realitzats amb remeis homeopàtics indiquen que no funcionen millor que un placebo, és a dir, que un preparat que no conté sinó substàncies innòcues no actives. Aquests estudis, per cert, es fan de manera que els subjectes als quals es donen les pastilles i el personal que les proporciona no saben què contenen les pastilles: no valen afirmacions del tipus “a mi em funciona”…
De manera que la qüestió és: s’han d’impartir màsters a les universitats sobre teràpies que no estan basades en les evidències? Per a nosaltres, i per a molts dels nostres companys, la resposta és no…
Jesús Purroy és soci de Barcelona Innovation Partners i autor del llibre Homeopatia sense embuts.
Fernando Sapiña és professor de Química a la Universitat de València, investigador i divulgador.
