Homenatge a la lluita en defensa de l’Horta, per Pere Arnau

L’Horta de València és un espai agrari, cultural i mediambiental d’una riquesa extraordinària. A més a més, forma part de l’imaginari col·lectiu d’una part del País Valencià i ha ajudat a conformar la identitat compartida d’amplis sectors de valencianes i valencians. Això no ha impedit, però, que la seua relació amb els municipis a què pertany, especialment amb València, haja estat conflictiva: l’expansió urbanística i el desenvolupament d’infraestructures han fet minvar la seua mida i han degradat molts dels bocins que hi han romàs.

Però a més de la pèrdua de patrimoni en un sentit ben ampli (sòl fèrtil, estructures de regadiu tradicionals, alqueries i barraques…), la desaparició de l’Horta ha tingut un fort impacte en les persones que hi viuen (o hi vivien); comunitats humanes vinculades a la terra que no només han vist desaparèixer el seu entorn, sinó que fins i tot han estat forçades a canviar el seu mode de vida d’una manera dràstica.

Amb l’objectiu de donar veu a aquestes persones i recordar la seua lluita contra els poders polític i econòmic, el periodista Enric Llopis (Madrid, 1971) ha escrit La batalla de l’Horta. Cinc dècades de resistència silenciada (Sembra Llibres). El treball ha comptat amb l’assessorament de la plataforma Per l’Horta –principal col·lectiu de defensa d’aquest territori– i el pròleg ha estat escrit per Josep Gavaldà, un dels seus caps visibles.

La batalla de l’Horta se centra en les principals agressions que ha patit l’espai des de la segona meitat del segle XX: la construcció del nou llit del riu Túria (el conegut com a Pla Sud), que va acabar amb moltes zones de l’horta de Castellar-l’Oliveral i Pinedo, entre d’altres; la destrucció de la Punta per a construir la Zona d’Activitats Logístiques del Port de València (el pla de la qual ha sigut declarat nul pels tribunals); o la desaparició de part de l’horta de Campanar en ple boom urbanístic de principis del segle XXI.

Ara bé, el treball de Llopis no és un recompte de danys. D’una banda, posa nom a les víctimes d’aquesta errònia concepció de progrés, com ara Carmen González, Empar Puchades o Milagros Campos, les quals relaten el seu patiment (desarrelament, deportacions), particularment dur en el cas de la Punta; d’altra banda, permet evocar com era aquell món agrari i els seus vincles comunitaris.

Junt a tot això, el llibre també fa crònica de les diferents formes de resistència que s’hi han plantejat, com ara el paper del moviment okupa a la Punta o la campanya per la Iniciativa Legislativa Popular que va aplegar més de 117.000 signatures a favor de la defensa de l’Horta (proposta tombada en 2001 per la majoria absoluta del Partit Popular a les Corts Valencianes). La més recent ha sigut Horta és futur, campanya que, poc abans de les passades eleccions municipals, va paralitzar la modificació del Pla General de València, el qual posava en perill més hectàrees de sòl agrícola.

La batalla de l’Horta no és només un emotiu exercici de memòria, sinó que també reivindica el valor d’un espai tan singular. Però sobretot, hauria d’ajudar a servir de desgreuge amb una comunitat humana que no només va patir l’abús del poder, sinó que hagué de suportar la indiferència de bona part de la societat; una societat que, en cas d’haver sabut què es perdia amb la desaparició de l’Horta, potser hauria actuat d’una altra manera. Potser.

Pere Arnau