Fent una ullada a les declaracions dels nostres mandataris dels últims dies, no puc sinó demanar al nostre equip de govern que fullegen algun manual de Ciència Política per a saber què és allò que tant encaridament defensen. No Sra. Sáenz de Santamaría, la democràcia no és només complir la llei. No Sr. Rajoy, la democràcia no es limita a respectar les decisions judicials. No Sra. Sánchez Camacho, que no es puga votar no és una victòria de la democràcia.
Sra. Sáenz de Santamaría, Sr. Rajoy, Sra. Sánchez Camacho; la democràcia, tal com l’entenem en la Ciència Política, va més enllà de tot això. La democràcia no és posar impediments al poder de decisió popular. La democràcia no és silenciar veus crítiques. La democràcia no és vendre armes a assassins de xicalla ni patrocinar apartheids. La democràcia no és especular amb la pobresa, la democràcia no és 1 de cada 3 espanyols en risc greu de pobresa i exclusió. La democràcia, senyores i senyors, no és tindre els mitjans de comunicació menys fiables del món només per darrere dels EUA.
Democràcia, senyores i senyors mandataris, és participació ciutadana. És allunyar-se del paternalisme postergat durant tots aquests anys de “democràcia”, anys de no obrir el marge més que cada 4 anys per introduir vots a una urna. Resulta irònic que tatxen d’inconstitucional i d’antidemocràtic posar les urnes a Catalunya, quan eixe és el seu concepte d’exercici de democràcia i participació ciutadana.
Democràcia són polítiques socials, aperturisme i transparència. Democràcia és exercir el nostre DRET A DECIDIR, instrument d’apoderament popular i d’alliberament nacional propugnat per la voluntat del poble com a eina necessària per a la seua supervivència: democràcia, per tant, és oferir al poble la possibilitat d’escollir, la possibilitat de ser escoltat. En podrem dir d’aquest sistema que comença a mostrar pinzellades democràtiques el dia en què alçar la veu siga un dret i no un delicte, el dia en què escoltar el poble no siga una obligació sinó que siga el mateix poble qui exercisca realment la sobirania, el dia en què el dret a decidir siga una realitat i no una reivindicació.
Cal posar l’èmfasi, no obstant açò, en una necessària puntualització. La imputació d’Artur Mas junt a altres membres de la Generalitat per posar les eines necessàries per a la celebració del plebiscit no esborra anys de retallades i de malversació de fons que amaga la seua gestió dels darrers anys, no amaga polítiques d’amiguismes i aliances clientelars en detriment del seu poble: cal solidaritat amb el Sr. Mas per ser una altra víctima d’una tremolosa democràcia aixecada sobre uns ferms ciments purament dictatorials i feixistes, però també cal memòria per no oblidar qui fou abans que el govern central fera d’un innocent un sant.
Teresa Garcia, membre de la PDaD
