Per a començar, cal que expressi el meu pensament antifeixista per tal que la meua incendiaria introducció no es vegi mal interpretada.
Al meu discurs defensaré l’autodeterminació, concretament aplicada al poble català, i a més a més voldria diferenciar els conceptes “independència” i “autodeterminació” o “dret a decidir”, ja que l’emancipació de Catalunya com a nació, sense un referèndum previ amb un sufragi universal i de caràcter totalment vinculant, seria una decisió tant sectària, elitista i feixista com no deixar que el poble català decideixi el seu futur.
Defensar el dret a decidir no és estar a favor de la independència, és estar a favor de controlar el teu futur, i el dret a decidir comporta ser conseqüent amb la decisió presa.
Segons la Viquipèdia, la democràcia és una forma d’organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col·lectiva dels membres del grup, per tant, si nosaltres som la totalitat dels membres, en democràcia tenim dret a decidir. Dit açò, i sabent que Espanya és una democràcia, tota la gent que té la nacionalitat (major d’edat, òbviament) pot decidir sobre decisions que li afecten, i per tant, el dret a decidir, sense especificar sobre què es decideix, no hauria de ser qüestionat. Aquest plantejament és obviat per qualsevol, però pareix que tots no estan per la labor de complir-lo. Els espanyols triem els nostres representants en qualsevol institució, dit açò, diré de manera estricta el que es va dir en la sessió ordinària del congrés el dia 30 de novembre del 2016:
-Pablo Iglesias (PODEMOS): ¿Cómo piensa el Gobierno ejecutar las decisiones del poder legislativo?
-Mariano Rajoy (PP): Pensamos aplicar aquellas que sea obligatorio aplicarlas.
Amb aquestes paraules del senyor Mariano Rajoy Brey, podem veure com la voluntat del govern és la d’aprovar totes les lleis que es puga per decret-llei, és a dir, sense el consentiment ni el consens de la resta de la cambra, el que vol dir que la veu d’una gran part d’espanyols (per no dir de tots) estan sent mutejada com si foren un televisor, baixant-li el volum fins que només s’escolten unes lleus critiques que s’acaben en qüestió de dies, ja que, a més a més, la manca de llibertat de premsa a aquest país fa que només els petits i escassos mitjans imparcials donen cobertura a aquestes protestes que només aspiren a diluir-se.
Imagino que després d’explicar breument com funciona el parlament i com es veu burlat, tots ens quedem amb ganes d’obtenir una major participació. Doncs ara, canviem la mostra, en lloc dels espanyols, els que volen decidir són catalans, i en lloc de voler decidir sobre els pressupostos o una llei educativa, volen decidir sobre el model d’estat que volen, i si el seu projecte és com a comunitat foral, és a dir, dins d’Espanya però amb major llibertat con Navarra, o com a estat independent.
¿Per què ens pareix normal que nosaltres vulguem prendre part en les decisions més importants que ens afecten i si ho volen fer els catalans, ens pareix il·legítim?
Una altra de les crítiques que rep el dret a decidir és que no compleix la constitució del 1978, en la qual cal recalcar que es venia d’una dictadura, per tant el poble hagués votat qualsevol constitució que garantís l’abolició del règim. Sempre escoltem algun membre (normalment de dretes, Partit Pseudo-socialista inclòs) que diu que la constitució és sagrada i que no es pot modificar. Doncs bé, caldria que tots aquests diputats es reciclaren, com els exigeixen als professors, i donen algun curs de prevenció contra la memòria selectiva, ja que el 23 d’agost del 2011, amb una majoria suficient, el PP i el PSOE van modificar un article de la constitució, el qual deia de manera frívola que la institució queda per damunt de l’individu, és a dir, el dèficit o deute és el primordial. Aquesta mesura ha sigut causa indirecta del brutal increment dels desnonaments, que a la vegada són causa de suïcidis fruit de la desesperació. A més a més, hi ha estudis que demostren que s’incompleixen més de 23 articles de la vigent constitució. Que un incompliment o una reforma de la constitució ens sembli bé o mal depén a qui afecte?
Hauríem de reflexionar sobre què ens afectaria i ens afecta més, si que Catalunya pugui decidir o que ens puguin tirar de la casa que hem pagat durant gran part de la vida…
El sector anticatalanista més “patriota” defensa que per rigor històric, Catalunya hauria de seguir dintre d’Espanya, i per por que açò pogués ocórrer, defensen que tot Espanya hauria de votar. Doncs a mi aquesta mesura em sembla un poc trellat, sincerament, ja que la resta d’Espanya segueix sent Espanya, s’emancipi o no Catalunya, per tant, que la resta d’Espanya voti no té massa sentit. A més a més, cal recordar que Catalunya durant molts anys ha sigut un estat independent junt amb Aragó i el País Valencià (i sí, dic País Valencià perquè és totalment legal i acceptat i a més, abans de la dictadura feixista que va sofrir Espanya, s’anomenava així, per tant tinguem un poquet de rigor històric).
Per a concloure aquest discurs, m’agradaria pregar que tots i cada ú dels polítics d’arreu del món (des del regidor sense responsabilitat fins a la presidenta o president de qualsevol nació) pensin que han sigut triats pel poble, per tant, no sols ens han de representar, sinó que ells estan al nostre servei, i no nosaltres al seu, com els mitjans de comunicació comprats i polititzats s’han preocupat de fer-nos creure.
Espero haver-los fet pensar i reflexionar una mica, ja que aquesta era la meua única aspiració.
