Tinc una amiga a qui li agrada definir l’economia com “la ciència que tracta de la distribució equitativa de la riquesa entre els rics i de la pobresa entre els pobres”. De veres que la primera volta que em va amollar la seua definició, ja fa uns quants anys, em va sobtar el riure fluix, perquè jo en moltes ocasions havia sentit que l’economia era com “la ciència que tracta de la utilització i distribució més eficients de recursos finits”, o alguna cosa pareguda, ja que eren cursets d’empresa, de màrqueting i tot allò, perquè jo tirava més vers la filosofia. Mira per on, però, el temps ha vingut a donar-li la raó a la meua amiga: sembla, tant a nivell de l’Estat espanyol com a nivell mundial, que cada volta hi ha més rics que tendeixen a repartir-se equitativament els nous recursos financers (per no dir riqueses) produïts per l’activitat laboral d’un fum cada volta més gran, pitjor pagat, més precari i amb menys futur pel que fa a la pensió de jubilació i que també tendeixen a repartir-se d’una manera equitativa una quantitat de recursos que va minvant de volta en volta. Anys fa, quan hom començà a parlar de la globalització, que llavors tot eren avantatges: ampliar mercats, comerç electrònic a nivell mundial, tot el que es deia i algú continua dient encara, ho vaig llegir a un editorial d’un periòdic, no me’n recorde en quin d’ells, ni tampoc si era virtual o en paper. L’autor de l’editorial ens avisava que la globalització feia servir els principis dels vasos comunicants i que, a mig o llarg termini, es produiria d’una manera “natural” una homogeneïtzació de les condicions de vida dels rics i dels pobres. Per a entendre-ho, açò ho dic jo, també cal fer compte que als països més miserables la classe mitjana pràcticament no existeix: hi ha grans mansions al costat de camps de xaboles.
Ni voldria ser pessimista ni fer una article massa llarg, però pense que només mirant les dades socioeconòmiques del govern anterior, el senyor Rajoy ha aplanat, i seguirà fent-ho, el camí perquè els vasos comunicants continuen funcionant a la perfecció i aconseguisquen el seu objectiu de contribuir a una equitativa distribució de la riquesa entre els rics i la misèria, i dic jo ara: entre els pobres. El camí que portem és que Europa, l’antiga colonitzadora del món, acabe sent colonitzada i empobrida pels seus propis rics i la resta del món, si algú no s’assabenta abans que procuren prou més riquesa els diners que corren que no els que es queden ben guardats, com passa amb l’aigua i el camp.
Lluís García Casáñez
