Aquest apartat és el més significatiu de tots aquells que formen part de la reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola que, durant l’estiu del 2011 i sota majoria absoluta del PSOE de Zapatero, es va fer com a primer assaig oficial de ‘gran coalició’ a l’Estat espanyol. PSOE i PP, PP i PSOE, feien el segon canvi que havia experimentat la Constitució espanyola en 40 anys de democràcia. L’objectiu: blindar el pagament del deute i fer-lo prevaldre sobre les polítiques socials; inversions en sanitat, educació i dependència, per exemple. El que va vindre després tots ho sabem. Rajoy i més retallades als que pitjor ho passaven, reformes laborals o de pensions per a la classe treballadora i beneplàcit amb els poderosos, amnistia fiscal per a defraudadors. En definitiva, mà dura amb els dèbils i tova amb els forts.
Ara ens trobem en un nou escenari, però no per això inesperat. El PSOE, partit hegemònic de les esquerres quasi fins a dia de hui, tanca un pacte amb la nova dreta nacionalista espanyola de C’s. Després d’una campanya electoral ferotge, amb retrets ideològics per ambdues parts, ens trobem en el punt d’un pacte capat que deixa en l’aire les vergonyes d’un i l’altre per a arribar a un acord que, en principi, no els ha de permetre governar. Encara que, arribats a aquest punt i fent l’ullet al PP des de molt diversos àmbits, ningú no s’atreveix a vaticinar que el PP no se sumarà al pacte ni que siga per abstenció.
‘Pacto de progreso’, en diuen. I ens trobem un pacte ambigu quant a polítiques d’igualtat i per a combatre la violència de gènere. Un pacte que aprofundeix en la regressiva reforma laboral de Rajoy, tot abaratint l’acomiadament -més encara- i jugant amb el vocabulari per a introduir-hi un simulacre previ del contracte únic abanderat per C’s. Un pacte que no deroga la ‘llei mordassa’ i que, amb prou feines, puja irrisòriament el salari mínim. Un pacte que no té cap mesura encaminada a aturar els desnonaments, que no acaba amb les SICAVS i que, en suma, ofereix un llarg etcètera de destrellats.
I, si és evident que les condicions i la literatura del pacte no poden mai qualificar-se de progressistes, el fons encara menys. Com he dit abans, al 2011 i amb ‘agosticitat i traïdoria’ que va dir Gaspar Llamazares, PSOE i PP blindaren en la Constitució prioritzar qualsevol pagament de deute als creditors europeus al fet d’invertir en polítiques socials que milloraren el benestar de la ciutadania. És en aquest punt on el pacte PSOE-C’s no té cap intenció de canviar el text constitucional i, per tant, tornar a prioritzar -com qualsevol país normal que no estiga governat per perillosos austericides- la sanitat, l’educació i les polítiques socials, per tal d’ajudar, els que pitjor ho passen, a dur amb la major dignitat possible una crisi que ells no han creat.
És per tot això que la dimissió del PSOE com a partit d’esquerres i de transformació social és molt greu. Si bé és cert que la seua manera de fer quan han tingut responsabilitat de poder apuntava cap a aquesta línia, el pacte amb C’s confirma els pitjors presagis i el fa córrer, en el tauler polític estatal, encara més cap a la dreta; possiblement més que no mai abans s’hi havien situat. A tot açò, a més, hem de sumar-li el suport d’una militància que servidor sempre havia considerat que es mantenia ferma a l’esquerra de la seua direcció i que ara, amb la ratificació del pacte, confirma un seguidisme total a les polítiques conservadores del partit. Tot plegat, una llàstima.
Domènec Garcia Angles
Regidor de Junts per Faura
