Ara per ara, quan caminem decididament cap a l’equador d’una legislatura en què havíem dipositat totes les nostres esperances com a motor d’un canvi imprescindible per a rescatar el país i les persones, no ens queda altra que acceptar que aquest canvi, en arribar, si ho fa, ho farà massa tard per a moltes de les nostres companyes i companys pel fet que la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport s’ha enrocat a mantenir, i fins i tot radicalitzar, certs posicionaments anteriors respecte a una problemàtica laboral arrossegada històricament i mai no resolta.
Durant els dos últims cursos escolars, al tradicional incompliment generalitzat de la normativa vigent en matèria de distribució de jornada –a més d’altres condicions de treball bàsiques- s’ha d’afegir la irresponsabilitat d’ignorar i desobeir dos requeriments de la Inspecció de Treball, a denúncia d’Intersindical, davant la pandèmia d’estrès laboral provocada per la desregulació i la precarització de les condicions de treball d’aquest personal.
A més, enguany, una vegada més, sota la bandera de l’objecció de consciència davant les Instruccions de 23 de juny de 2014 de la Direcció General de Centres i Personal Docent, hem tornat a començar el curs escolar al marge i en contra de la legalitat vigent, sense cap ni una jornada aprovada com estableixen els decrets corresponents. Malauradament, i ho hem de fer a contracor, hem de reconèixer que aquesta insubmissió normativa s’ha pogut estendre i assolir el grau de generalitat al qual hem arribat gràcies al tancredisme d’ambdues administracions responsables.
Pel que fa a la classificació d’aquest personal, orfe de regulació des de la mateixa redacció del decret 56/2013, les seues funcions s’han convertit en un cul de sac on es barregen tasques educatives, assistencials, sanitàries i fins i tot una per a incrementar els beneficis d’empreses privades que gestionen els serveis de menjador escolar o les activitats extraescolars. I com que la impunitat sempre té un efecte multiplicador, aquesta praxi ha anat consolidant una concepció estratificada i piramidal de les relacions humanes i laborals fonamentada en la convicció que aquests llocs de treball porten un complement d’esclavitud incorporat a la nòmina.
Contra aquesta situació injustificable i inadmissible Intersindical manté una mobilització permanent des de fa més d’una dècada la qual, a hores d’ara, s’ha vist incrementada amb la creació de les Plataformes d’Educador@s d’Alacant i València, les quals han assumit un protagonisme inqüestionable en les jornades de lluita convocades des del passat mes de juny i que el 3 de gener de 2017 han concentrat centenars d’educadors a la plaça de la Verge de València.
Amb una plataforma reivindicativa de mínims, plantejada més bé com a eina de treball, una àgora conceptual que hauria de servir com a instrument de debat i delimitació del perfil professional adient per a garantir una intervenció educativa de qualitat per a tot l’alumnat, aquestes treballadores i treballadors exigeixen a l’administració una negociació honesta i de bona fe, a més d’una exigència bàsica de dignitat professional i personal que a hores d’ara no està garantida en bona part dels nostres centres de treball.
Ara mateix, malauradament, hem de reconèixer que davant la inajornable necessitat de resoldre una problemàtica que està cobrant-se un preu altíssim en salut, als despatxos d’ambdues conselleries ens hem trobat el mateix de sempre: gent sense ànima.
Ara mateix, però, tenim l’orgull del que hem fet i la convicció del que hem de fer.
Ara mateix tenim l’esperança de trencar utopies.
Ara mateix tenim la certesa que ho aconseguirem… Perquè sabem que no és impossible.
Salvador Sanmartín
Secretariat STAS – Intersindical Valenciana
