Compromís. El nacionalisme valencià és un aldarull. Pense, no cal ser cap filòsof per defensar aquesta definició. Però ho aclariré. Entre el valencianisme trobem tendències properes i llunyanes cap al catalanisme. Entre el valencianisme trobem independentisme i federalisme. Entre el mateix valencianisme també trobem postures més pròximes a la socialdemocràcia, al postcomunisme (ecologisme, feminisme, etc.), o al neocomunisme (castrisme, chavisme, etc.). Joan Fuster afirmà que “el País Valencià seria d’esquerres o no seria”. Per tant, i prenent aquesta oració com a lapidària –no crec en aquesta mena d’afirmacions sense cap matís, però pense que aquesta és una excepció perquè és totalment verídica– ens trobem amb un nacionalisme valencià que pot ser catalanista , o no. Que pot ser socialdemòcrata, o no. Que pot ser independentista, o no. Que només sabem que és d’esquerres i valencianista, amb tots els seus matisos, amb totes les seues correccions, amb totes les particularitats, amb tots els riscos, amb totes les diferències, amb tots els revisionismes. Compromís ha tingut la virtut d’arreplegar totes aquestes diferències per fondre-les sota la doctrina d’una única coalició política. I això ha sigut un triomf de l’enteniment, del bé comú i de la dignitat. Tots coneixem les dificultats que el nacionalisme valencià ha patit –i pateix– per tenir una bandera comuna. Compromís, amb totes les dificultats corresponents, amb tots els defectes, amb tots els peròs, ho ha aconseguit. I eixe mèrit és d’una grandiositat sublim. El problema d’arreplegar tantes tendències sota una sigla comuna és que, tard o d’hora, pot esclatar.
El creixement. Compromís s’enlaira electoralment beneficiant-se d’una situació negativa que viu el País Valencià. Després de quasi dues dècades de governs de dreta, el PP es veu desgastat per la crisi econòmica i per la corrupció que l’envolta. Ambdós ingredients –crisi i corrupció– donen el resultat d’un inevitable canvi polític que potser al País Valencià ha tardat massa en arribar. El camí del nacionalisme no ha estat fàcil fins arribar al punt en el qual ara es troba. Explicava l’escriptor Ferran Torrent a Vilaweb com els partits pre Compromís, durant les primeres eleccions al País Valencià, no aplegaven a l’1,5% del vot. Gent com Torrent i d’altres personatges compromesos amb el nacionalisme, es trobaven amb el primer fruit electoral després d’anys i anys perduts en la marginalitat. L’antiga Unitat del Poble Valencià i posteriorment el Bloc Nacionalista Valencià mai no van arribar a tenir representació parlamentària a les Corts Valencianes. De fet, per assolir tal representació, el BNV va haver de pactar amb Esquerra Unida l’any 2007 i aconseguir així els primers representants –escassos– del nacionalisme triats democràticament. No fa ni deu anys. La pregunta seria: com s’ha arribat fins ací? La resposta no és gens fàcil. Podríem dir, tot i que sone a tòpic, que aquest resultat s’ha assolit gràcies al treball constant, pacient i intens dels militants del nacionalisme, que han decidit pensar més en allò que els uneix que no en allò que els separa. Compromís arreplega totes les tendències abans descrites i, sobretot –potser allò més important– des del seu discurs valencianista, intencionadament aliè –però no contrari– al catalanisme, Compromís ha furtat al PP un important percentatge de vots. Llegia no fa molt que eixe percentatge rodejava el 20%. Si comparem els resultats de les eleccions últimes amb les anteriors, el càlcul sembla correcte. Eixe percentatge del PP que es passa a Compromís s’identifica decididament amb el discurs valencianista. I és gràcies a eixe percentatge que Compromís ara és on és. Perquè la coalició ha sabut arreplegar moltíssimes tendències que només tenen una característica comuna: el valencianisme.
Paral·lelismes. Si Compromís ha crescut tant al País Valencià en un ambient podrit de crisi i corrupció política, a l’estat espanyol trobem un partit que ha experimentat un creixement més ampli en un temps molt menor. Indubtablement, es tracta de Podem, que sembla, aconseguirà en un any allò que UPV, BNV i Compromís han aconseguit en trenta. La joventut i l’energia dels líders de Podem, el discurs perfectament elaborat no exempt de demagògia i d’omissions per evitar discrepàncies i tractar d’unificar en compte de dividir, són les seues cartes per assolir un excel·lent resultat electoral en les properes eleccions. La seua tasca, indubtablement, està afavorida pel clima de corrupció i crisi que es viu –també– a l’estat espanyol. Van ser la sorpresa a les europees. S’han fet amb les alcaldies de les dues ciutats més importants de l’estat. I ara queda per veure el suport que rebran a les generals. Tot apunta que seran, com a mínim, la tercera força.
Les presses. Una coalició com Compromís s’ha vist, sobtadament, amb un suport enorme als últims comicis. El pacte de govern amb PSPV i Podem es va donar després de superar totes les adversitats del món. Ara, una vegada establert el govern, toca treballar en una direcció adequada, amb l’objectiu de no fer malbé allò que tant ha costat. Economia, Societat i Identitat són els tres eixos del nou govern. I potser estan escrits per ordre de preferència. Però, immediatament després d’assolir la governabilitat, ens trobem amb les presses. Les de voler fer les coses abans d’hora. Aquelles que ens poden trair quan no les sabem gestionar. Aquelles que poden tirar per terra tot el que s’ha aconseguit després de trenta anys de treball. Són les presses de voler saber què fer de cara a les eleccions generals. Un dubte que als simpatitzants del nacionalisme mai no se’ns haguera plantejat, perquè –pense– tots estàvem segurs que tindríem representació pròpia al Parlament espanyol. Però part de la coalició que envolta el nacionalisme ho veu d’una altra manera. Veuen amb bons ulls una coalició amb un partit centralista. Paral·lel quant a context i circumstàncies, però distant quant fons i forma.
Potser no han pensat que si la coalició està on està és per mostrar-se, per damunt de tot, valenciana. No han pensat tampoc que les coalicions a priori i no a posteriori poden ser un gran argument per als malintencionats i per a aquells que pretenen destruir el nacionalisme valencià, que no en són pocs. No pensen que, més enllà de tenir veu pròpia al Parlament, es tracta que el votant, eixe subjecte fonamental i que ha estat tan difícil de convèncer, no identifique una força amb una altra i que tal identificació derive en el descontent. I en la fugida. No han pensat que la mala premsa de Podem en certs sectors serà directament traslladada a Compromís i arrastrarà crítiques en compte de votants. I allò més important: Podem és el partit de la incògnita. Des de la seua fundació, allò que millor han sabut fer és no ser gens clars en res per arreplegar el major nombre de votants possible. Això els beneficia electoralment: però no els dóna cap tipus de credibilitat. Eviten parlar de qüestions que els poden comprometre per no perdre simpatitzants. L’exemple més clar: el de l’autodeterminació. Aquest dret, sempre defensat per l’esquerra vertadera, ha estat suprimit per Podem quan en un principi sí ho varen defensar. L’objectiu? No perdre el creixement de vots. La realitat? Un partit que envolta el nacionalisme no es pot aliar ideològicament amb qui no respecta els drets nacionals de les parts perifèriques de l’estat espanyol. Seria la més gran –i la més trista– de les contradiccions.
El problema. Un altre factor essencial en el creixement sobtat de Compromís ha estat el rostre de Mònica Oltra. Jove i enèrgica, valenta i combativa, meravellosament descarada, ha sabut arreplegar amb més o menys reticències a tot –o quasi tot– el nacionalisme valencià. I potser sense un rostre com el de Mònica, el resultat de Compromís no hagués estat el que es donà el mes de maig. El problema és que Oltra simpatitza amb Podem. I, segons la premsa, és la principal impulsora d’aquest intent de pacte a priori amb el partit d’Iglesias cap a les properes eleccions generals. Si aquest desig d’Oltra i de part de Compromís es donara, les conseqüències podrien ser catastròfiques. La divisió de Compromís en dos –o en més– partits seria un luxe que de cap de les maneres es pot permetre el nacionalisme valencià. Almenys hui, quan el valencianisme ha deixat la infantesa però no ha superat l’adolescència.
La solució. Pense: no han estat intel·ligents. La història política recent de l’estat espanyol està plena de pactes sinònims de disbarats, contradiccions i errades. Posem exemples ràpids. L’any 1993, CiU, amb Pujol al capdavant, va pactar amb el PSOE a les eleccions generals, per formar part de l’últim govern de Felipe González, que també va rebre el suport del PNB. L’any 1996, els propis partits nacionalistes van donar-li el govern al Partit Popular, en la que va ser la primera victòria de José Maria Aznar. L’any 1999, a les eleccions al Parlament de Catalunya, CiU havia d’escollir entre PP i ERC per assolir la governabilitat. Va triar els nacionalistes espanyols. Hui, Convergència ha dissenyat una llista conjunta amb Esquerra Republicana per assolir la independència de Catalunya. Qualsevol persona que mire l’hemeroteca es troba amb bogeries d’aquesta mena. Però hi ha una diferència entre aquests pactes que hem posat com a mostra i el que una part de Compromís pretén assolir amb Podem. Els pactes citats van ser a posteriori. Els Pujol, Arzalluz, Aznar i González es trobaven amb la necessitat de signar pactes per assolir la governabilitat. Molts dels votants d’aquests partits estaven totalment en contra dels pactes esmentats. Però la necessitat era prioritària. Les presses, en aquesta ocasió, eren lògiques. I amb vernís, dialèctica i explicacions, aquests pactes es presentaven com a inevitables, com a un ‘mal menor’, com una responsabilitat de cara als seus votants, com un remei del qual no es podia fugir. Molts dels votants de CiU, per posar un exemple, després que es pactés amb el PP la governabilitat del Principat, quatre anys després es van passar a ERC, que va experimentar un creixement espectacular i que va facilitar el pacte del conegut tripartit –PSC, ERC i ICV–, fent fora CiU després de més de dues dècades governant. CiU es va refer més endavant. Van entendre que el seu electorat no permetia aliances amb el nacionalisme espanyol, almenys dins del Principat.
En aquest sentit, crec que no ho han pensat. El nacionalisme valencià actual, famolenc d’un canvi polític que ja s’ha produït al País Valencià i que es pot produir a l’estat espanyol, si es donara la possibilitat, pense, majoritàriament aprovaria sense cap tipus de dubte un suport per enlairar Podem cap a la governabilitat de l’estat. Perquè, tot i els dubtes que ofereix la formació d’Iglesias, qui desitja un canvi desitja veure fora del govern el PP i el PSOE. O, almenys, només a la dreta. I afavorir un govern de coalició d’esquerres en el qual els socialistes no tinguen via lliure per fer i desfer. Pense, doncs, els pactes a posteriori es poden presentar d’una manera més cuidada i comprensiva. Són més fàcils de digerir. Són assumibles, en tant que no tenen cap altre remei que ser signats. Però una vegada es coneixen els resultats, no amb la predisposició de regalar el vot valencianista cap a una formació espanyola, centralista i que no es mostra clarament respectuosa cap als nacionalismes perifèrics. Pense, les coses s’han de fer amb minuciositat, tenint en compte les possibilitats i, sobretot, les sensibilitats. El vot valencianista no es regala. I menys encara a priori. Si els resultats provoquen algun tipus de pacte, ja ho estudiarem. Però eixa primera intenció de pacte previ pot ser el preludi de la divisió. I dins del nacionalisme valencià, desgraciadament, la divisió és el preludi de carregar-se allò que tants anys i tants esforços ha costat d’aconseguir.
Manuel Lillo i Usechi
Estudiant de Doctorat. Història Contemporània. Universitat d’Alacant.
