Fer la creu al sud, per El sud trenca el silenci

Diuen que aprendre idiomes obri la ment però, pel que sembla, aquesta visió positiva de les llengües no les engloba totes i, com passa també a la societat, “hi ha classes i classes”. Així, el valencià al Baix Segura és vist des de la perspectiva d’un exotisme singular, per això, la consciència lingüística es fa desitjar i es manté feble i vulnerable pels professionals de l’educació que, més que docents, semblen evangelitzadors d’infidels a l’Europa de Llull.

I, és que, a ciutats com Torrevieja, quan els xiquets acudeixen a l’institut per emplenar el seu sobre de matrícula, apareix ben clareta una casella blanca de sal, com resa el seu himne, però per l’amargor de la seua intenció: “Solicita exención de valenciano”. Efectivament, molts alumnes hi faran la creu, la creu a conéixer altra llengua que els ajudarà a conéixer-ne més, la creu a integrar-se en un mercat laboral que la requereix i la necessita, la creu a experimentar una cultura que és la seua però a la qual els han fet renegar des de ben menuts, quan el seu professor de Primària els feia pintar un gargot en lloc d’un cor amb la paraula “estimar” o quan els feia eixir al pati en lloc d’eixir al carrer per a saber qui era aquell tal Ausiàs que li donava nom a una avinguda.

D’aquesta manera, en alguns casos, els centres han facilitat fins i tot la documentació que es necessita per a dir NO al valencià, quan els mateixos pares i alumnes no s’han interessat per aconseguir-la; és això propi d’una institució que té per premissa ensenyar? És lícit que els alumnes que acudeixen a un centre educatiu es passen les hores dedicades a formar-se jugant a les cartes, jugant a jocs gore en els quals arriben a autolesionar-se o a futbol dins l’aula? De veritat que qui marca aqueixa opció diu SÍ a aquestes aberracions? És més, és normal, en un centre educatiu, oferir això en safata?
Per descomptat, facilitar una tria tan barroera és facilitar la difusió de la ignorància i la barbàrie en una zona que, precisament, pel seu monolingüisme, s’hauria de considerar com a preferent l’ensenyament de la llengua i que té dret indiscutible a aprendre-la, tal com l’aprén un xiquet de la Ribera Alta o de la Costera i, clar que sí, tal com també aprenen el castellà en zones valencianoparlants i, per això, no se’ls ofereix l’exempció del castellà, com és normal.

Però no, a molts centres del Baix Segura es considera que és preferible fer una cua inacabable a l’ajuntament per demanar l’empadronament que es necessita per a ser exempt i sí, fer-se moreno de sol (en al·lusió de nou a l’himne) a la porta del consistori perquè et donen carta blanca a ser un poc més ignorant.

No es pot caure en aquest parany. Per això, enriquim-nos de les nostres arrels, amarrem-nos a les pomes del paradís de Carmesina, escoltem la veu del poble d’Estellés. I és que, tot i que la frontera de Múrcia estiga més a prop, els docents de Torrevella, de Pilar de la Foradada, d’Oriola[1] o de Bigastre, ens botem el mojón[2] que limita territoris, perquè en l’ensenyament no entenem de fronteres, perquè mai tancarem la nostra ment, perquè no farem mai la creu als drets lingüístics de les persones, tot i que estiguen al sud del sud.

M. Àngels Juanes Rovira
Membre de la Plataforma del Professorat de Valencià del Baix Segura.
El Sud trenca el Silenci

---