Potser a primeries sorprenga a alguns el títol d’aquest article que suscita molts dubtes, sobretot als que no coneixen els origens d’aquesta festa en profunditat, però crec que si no existira caldria treballar sense cap adoctrinament per crear-la, perquè al meu entendre, el nacionalisme deuria d’impregnar tots els àmbits del País Valencià, i per tant també de les falles, eixamplant el nombre de les poques que a hores d’ara tenen, tot i que en diferent mesura, un sentiment valencià i nacionalista. Durant els segles XVIII, XIX i començaments del XX, aquestes exerceixen una crítica sovint feroç nascuda del poble, que no és acollida de bon grau pel clero i la classe política, als quals fuetejava de continu. No és gens estrany, doncs, que en l’any 1740, segons Tramoyeres, l’Ajuntament publicara un bàndol prohibint-les, encara que davant de la protesta popular sembla que aquesta prohibició no durà molt. D’altra banda, el frare carmelità aragonés Manuel Traggia escrivia al Diario de Valencia, el 18 de març de 1792, aquesta curiosa diatriba:
«Sobrada razón tienes, o buen christiano, para llenarte de tristeza cuando notas en nuestras calles y plazas tantas piras, cuantos son los figurones que en este día se te presentan, ridículamente vestidos, entreteniendo a la mayor parte del pueblo, con sumo olvido de sus obligaciones, con tal abandono de las familias y con pérdida notable de jornales…»
Les falles segueixen però, malgrat tot, amb les seues critiques, originant sovint greus problemes a les autoritats pels seus agossaraments. Per mor d’açò i l’any 1885, un grup de regidors municipals demanà la supressió de la festa en un escrit, denunciant les Falles com a “fiesta inculta, impropia de una capital seria y de primer orden”. I encara que l’Ajuntament no es va decidir a acceptar aquesta proposta, sí que acordà duplicar l’arbitri municipal imposat a les falles, pensant així a tallar o almenys reduir la seua espenta crítica. Sembla, no obstant això, que no va tenir molt d’èxit, atés que tan sols dos anys després es plantaren 29 falles, la major quantitat de tot el segle XIX. Els començaments del segle XX contemplen encara unes Falles reduïdes, on el sentit criticosatíric és molt més important que l’estrictament artístic del caramull en sí. També a les primeries d’aquest segle és quan els valencians gaudeixen d’un incipient nacionalisme nascut de la classe mitja valenciana, que propicia les revistes Taula de les Lletres Valencianes i València Nova. Aquest reviscolament és emmudit i sufocat ben prompte durant la dictadura de Primo de Rivera i alguns d’aquestos nacionalistes troben refugi en les Falles. Atengau, si més no, un dels versets d’aquella època, obra de Maximilià Thous i Orts:
«Ja sobre els camps d’Ibèria
per tot arreu esclaten
les flors que són el símbol
de Pàtria i Llibertat.
I mentres altres cullen
els fruits de la victòria
el Poble de València
no deu d’estar parat.
Valencians, defensem nostra terra
contra lladres, botxins i tirans!
Ajuntem-nos, que ja ha arribat l’hora
de ser lliures i ser valencians!»
Per la seua part, alguns d’aquestos escriptors nacionalistes que tracten de revitalitzar la festa troben el seu acomodament en Pensat i Fet, la millor revista de falles que ha existit mai. És el cas d’Eduardo Buil, periodista i escriptor amb una extensa i valuosa obra literària, que l’any 1934 publica a la susdita revista el seu reconegut Càntic d’Esperança, redactat en forma de poema, que va ésser recollit al Llibre Oficial Faller de 1981, amb un respecte total –igual que ara– a la seua ortografia, pròpia d’aquell temps:
Càntic d’esperança
Canta i riu, poble meu, front a la falla que dins de poc serà trionfal foguera; galàns, parleu d’amor a les doncelles, digau els mots més purs a cau d’orella, junt a aquets cadafalcs que saben l’ánima, tota l’ànima clara de ma terra. Dona gentil, roser que és llum i forma, amolla, ufana, ta rialla fresca, d’ant el ninot que és vívida ironia d’un fet o d’un sentir que ens ha fet mella. Canteu, infants, que el sol escalfa i posa son baf qu’es vida en la ciutat festera; rigau, però sentiu. Tingau ben fonda una flama d’amor que vos encega, que l’home que dú fe i amor ben dintre és un deu poderós que plasma i crea. Falles de Sant Josep, dugau les llengues del vostre foc cap a l’altaria inmensa, i amb vosaltres s’en vajen les carronyes d’aquest poble que riu amb joia cega sense trobar son “jo”, sense qu’exigisca lo que deu d’exigir: sa independència. Tingau-li molt d’amor que el redimisca i siga el vostre cor com llantia encesa. A son caliu fervent, voreu la Pàtria cóm s’aixeca potent, cóm es eterna. Esperem, doncs, que allò que ja es va pensar i no mai passat, puga algún dia fer-se realitat.
