Company:
Tú i jo som d’esquerres, potser no militem en el mateix partit, ni hem coincidit en la mateixa assemblea, associació o plataforma veïnal, o per contra, ens creuem per elles en repetides ocasions. Estic més a prop teu que de qualsevol persona votant del PP o híbrides rares semblants. Volem lluitar i canviar les coses i entenem que la democràcia és quelcom diferent d’aquesta mentida de votar cada 4 anys. Creiem en els consensos i ens hem adonat que aquest sistema capitalista ens està asfixiant. No obstant això, constantment em demanes justificacions (per més que argumente, mai és suficient). I espere que no et sentes malament, però estic una mica farta.
Ets tu, home d’esquerres, qui diu quan es pot fer broma i ironitzar, quines lluites són les serioses, les necessàries i les acceptades, i quan estic o no exagerant.
Mires amb recel la paraula feminisme i no va gaire amb tu el tema de reconèixer el patriarcat i el masclisme. Si ho anomenes, és amb la boca xicoteta o fins i tot per riure’t de les “feminazis” que qualifiques de pesades, dones amargades que no tenen altra cosa que fer que pujar al carro de la defensa del seu gènere, gairebé per necessitat de desprestigiar “l’home”. Per descomptat, les seues veus no són tan necessàries en les teues assemblees o reunions, plenes d’homes intel·lectuals que realment tenen el poder de la veritat.
És probable que fins i tot vingues amb que no cal parlar de masclisme i feminisme, sinó d’igualtat, per poder superar les dues coses. D’aquesta manera, contribueixes a crear confusions amb els termes i a acceptar com a normal el masclisme (potser d’una forma més subtil que en el passat, però així serà la teua manera d’analitzar la història i el present de les dones i la societat, i fins i tot la teua manera de tractar-les, amb condescendència o, per contra, amb un cert despotisme). Entens que es parle de violència de gènere perquè és el masclisme més visible, o bé no els veus molt clar: “què passa amb els homes maltractats?”. I arribes a creure’t la gran mentida que hi ha més denúncies falses que reals. Clar que poden existir homes maltractats i denúncies falses, però t’agradi o no, la violència contra les dones és estructural, la genera el propi sistema i, malauradament, som en un percentatge molt més alt maltractades, tant en l’àmbit domèstic, com laboral, com pel que fa als abusos sexuals, etcètera.
Creus que reconèixer tots els anys de discriminació per qüestió de gènere és gairebé una manera innecessària de victimitzar-nos: “si voleu ser fortes, no necessiteu cap reconeixement”. Curiosament si alguna cosa veig en molta gent com tu, és la recerca de notorietat constant. Pel que fa al feminisme, res més lluny de la realitat: reconèixer l’opressió patriarcal forma part del procés per combatre-la, per a estudiar-la i trobar la clau per a entendre el perquè de tanta injustícia.
De la mateixa manera, per què hem de parlar d’homofòbia? (i menys de transfòbia). Actualment, tothom veu sense importància l’homosexualitat! Això sí, els gais et semblen tots uns assetjadors, i els acceptes sempre que no omplen el teu camí amb les plomes que van deixant caure. Tampoc et sembla necessari les mostres d’afecte públiques entre parelles de xics o de xiques.
I és un complet absurd el dia de l’Orgull Gai, per què no un de l’Orgull Hetero? Per deslegitimar la lluita del col·lectiu, sols argumentar que et sembla un circ veure homes amb tanga. Estimat company, que aquest sistema, com que no podia anar obertament en contra, s’haja agafat la part festiva i sexual de la celebració per a negar la part històrica i reivindicativa, no significa que s’haja de renunciar a aquest dia que recorda els avalots d’Stonewall, a Nova York, el 1969, ni que s’haja de rebutjar el conjunt del col·lectiu LGTBI.
Dius que cap persona hauria de fer públic si és lesbiana o gai perquè no cause interès, perquè no ajuda a la normalització: tu no proclames que ets heterosexual! Company, el proclames de forma involuntària cada dia. Quan et fixes en el físic d’una dona i en fas comentaris sobre ell als altres homes, quan parles obertament de les teves parelles dones, quan generes debat sobre el sexe heterosexual… i et dones el luxe de poder fer-ho perquè la teua condició de heterosexual és l’orientació majoritària, imposada i acceptada socialment.
Òbviament, mostrar-se públicament com a homosexualitat és una decisió personal, però quan es diu sense embuts s’ajuda a enderrocar murs, a ser més lliure i a que la societat ho veja amb més normalitat (i et recorde que si alguna cosa li agrada a la dreta és que tot siga privat per poder criticar allò que no estiga dins dels paràmetres de relació heteropatriarcal i de pas seguir amb la seua hipocresia a doll).
Veus llunyanes les agressions a homosexuals. Et convide a anar a associacions com LAMBDA a escoltar persones LGTBI que van patir tortures i discriminació sense mesura en aquest país quan un senyor molt simpàtic i baixet era cabdill d’Espanya per la glòria de “Dior”. A més, ser gai, lesbiana, bisexual o transsexual és causa de tortura, condemna i/o agressió en una quantitat molt elevada de països (i aquest odi va en augment si es mira el vot a l’onada de partits d’ultradreta que hi ha a Europa). Que cregues que ací s’ha avançat no fa menys innecessari reconèixer a aquest col·lectiu i la seua lluita, que encara té molt de camí per a aconseguir la plena igualtat.
Company, tinc una boina del meu avi a casa que mire amb molt d’afecte i un profund respecte. Em recorda la seua vida, sempre unida a la lluita sindicalista i a favor de la classe obrera. M’indigna molt quan companys, suposadament d’esquerres, s’obliden de tot el que aquesta gent va fer per nosaltres, del que van viure i el que van aconseguir -i quan parle d’oblit dic creure que com que hem millorat tot està fet, de no parlar obertament de classe treballadora, d’anar en contra dels nostres propis companys i companyes (una cosa és l’autocrítica i una altra jugar al joc que vol l’empresariat, aquell que sap treure benefici del “divideix i venceràs”).
No és que jo vulga viure ancorada al passat, però obviar tota la nostra història només ens condemna a repetir-la, ens converteix en ignorants que donen armes a aquest sistema perquè puga seguir al seu aire. No donar-li el valor a les lluites ens treu força, ja que constantment hem d’estar amb la dura tasca de començar gairebé de zero (recomane el documental “Les mestres de la República”, clar exemple d’això que dic). Per això, perquè em negue a oblidar el que va fer el meu avi, em negue també a obviar la lluita feminista o del col·lectiu LGTB que per cert, han contribuït enormement a que el conjunt de la societat siga més progressista, que tots i totes gaudim de més llibertats. Quan es guanya davant la injustícia, guanyem tots i totes.
Per descomptat, recolzes la gent amb discapacitat, però “per què ara la volen anomenar diversitat funcional? Per què són tan pupes?”. A més, no tens res en contra d’ells i elles , però estàs fins als nassos que la teua empresa contracten “lents” que entorpeixen la faena. No t’has parat a pensar que la gent té dret a que l’anomenen com considere i que no has de fer tu, home d’esquerres amb les teus aparents capacitats intactes, que sap que el és viure d’una altra manera i que té l’autoritat moral d’imposar el seu punt de vista a tot un col·lectiu.
Escolta, empatitza i deixa la gent que siga protagonista de la seua lluita, dóna-li suport i dóna-li veu. L’ideal seria que les persones amb diversitat funcional foren contractades amb normalitat, però no és així perquè, com bé saps, el sistema capitalista no les troba productives. Això vol dir que cal estar en contra que se les contracte perquè les empreses reben bonificacions? Clar que no. És preferible, dins del que és dolent, que aquestes persones estiguen al món laboral malgrat que siga a cop de subvenció, ja que és la forma de donar-los una oportunitat i normalitzar la seua situació. I oblida’t, no t’estan traient la feina: el percentatge de gent amb discapacitat contractada continua sent molt baix, Ah, i n’hi ha de bonificacions per un milió de coses: sense anar més lluny, una empresa que em contracte pot rebre una bonificació perquè sóc menor de 30 anys. I, per cert company, si has de fer una crítica ves al sistema, a l’empresariat, però no a aquesta gent. Quan sent la paraula “tonto”, “subnormal”, etc, se m’ennuvola la vista, és d’un mal gust fastigós.
Tampoc et sembla tan important:
– L’ecologisme: “Total, vulguem o no, aquest món no es podrà canviar perquè recicles quatre coses o es protegisca més el territori”, “el progrés és el que té” …
– El maltractament animal: “Van venir al món per patir, matar-se entre ells i que ens els mengem”, “la gent és que s’escandalitza per tot, no és per tant allò de les festes que fan servir animals” …
– El dret a decidir dels pobles: “Si es volen independitzar tenen tot el dret, però i sí ara es vol independitzar meu barri, què fem? És ridícul”, “no volen defensar la seva llengua, només imposar”…
Simplifiques i ridiculitzes lluites que haurien de ser les teues també, perquè et recorde que és aquest sistema capitalista que tant anomenes el que viu d’oprimir l’altre: animal, dona, home, medi ambient, poble… De nou sent ser tan clara, però així actues de la mateixa manera, o semblant, que algunes persones de dretes. Escolta amb humilitat i menys supèrbia, d’informa’t i coneix la història.
La teva visió totalment egocèntrica t’acaba portant a discursos plens de negativitat que destrueixen en lloc de construir. Que està clar que hi ha molta poma podrida, que cal ser realista, però això és una cosa i altra és tirar per terra qualsevol proposta o alternativa. És aquesta l’esquerra que vols? És això el que vols que fem quan coincidim en una assemblea o reunió? Tu et riuràs de mi i tallaràs en sec qualsevol tipus de reivindicació, eixirem després de parlar d’aquesta merda de sistema sense res millor que fer i, fins i tot, és possible que t’enredes en supòsits teòrics perquè tu has llegit molt més que els i les altres.
Company, no imposes, no vulgues controlar, no et burles perquè no, no són simples bromes, el teu objectiu és clar: deixar malament l’altra persona i enaltir el teu punt de vista. Molt al contrari del que creus, no estaràs lluitant, ni reivindicant, només posant traves i fent únicament una mena de teràpia amb la teua frustració. De veritat que entenc que estigues cremat, desmotivat, fins als nassos, però pots donar més de si, pots aportar el que saps per alguna cosa positiva en lloc de generar conflictes. Com he dit al principi, estem molt propers ideològicament.
Carme Godino.
CUP Almàssera
