La política és el germen que mou la idea de nació, el nucli mateix de l’estat liberal. La societat és la vertadera raó de ser de l’Estat. Mirem al nostre voltant. Reflexionem: el nucli social ha passat per un estat de descomposició. Sembla que s’ha anunciat la recuperació, el canvi polític. Resulta difícil imaginar el canvi de sensibilitat en el camp de la política, però el primer pas, sense dubte, és el de confiar en l’estar i ser dels governants.
Freqüentment el poder comporta un canvi a l’ego. El polític no naix com a tal, sinó que arriba a aquest estadi al llarg d’una trajectòria. El ser i l’estar són inherents a la persona. Un canvi de personalitat a l’accedir a l’estadi polític no té cabuda a la nostra societat. Els polítics han ser saber ser, però també han de saber estar: ser governants i estar al seu lloc; estar disposats i ser naturals. Cal trencar el vell tòpic: “el poder corromp les persones”. Un poder corrupte està massa ocupat buscant el propi bé com per estar al cap del govern d’una societat.
Les ideologies polítiques són el primer símptoma d’un estat malalt. La preocupació pel bé comú no pot partir d’un plantejament social particular, ni d’un grup que s’aferra indeclinablement a uns paradigmes prèviament establerts. Allò que entenem per partit ha de ser revisat; és necessari un canvi de rumb. La política no ha d’entendre ni de dretes ni d’esquerres, sinó de persones.
La política ha de ser capaç d’entendre, de ser flexible i de saber estar i d’actuar davant qualsevol situació. I partint del fet que la veritat absoluta no existeix, sinó diferents punts de vista davant cada situació, la política imperant no ha de tractar de buscar el propi interès; ha de tractar més bé d’aplicar, senzillament, el menys comú [desgraciadament] dels sentits. Exactament igual que a l’amor. Utopia?
Joan Castelló Cantó
