A voltes prenem decisions que, realment, no ajuden a resoldre els problemes perquè no mirem l’arrel d’aquests. Ens fa por ser radicals –potser per la concepció que sempre s’ha mostrat sobre aquesta paraula– i sempre actuem amb el cor o amb l’estómac per tal de respondre a tot allò que ens afecta, allò que sempre hauríem de resoldre amb decisions pensades i consensuades. Açò que explique pot ser extrapolat al món de la política, amb l’única diferència que no sé exactament amb quina part del cos ha pensat el trio de partits autoanomenats “constitucionalistes”.
El 155. Eixe mecanisme polític que es va incorporar l’any 78 per a donar resposta a qualsevol il·legalitat en què els governs de les comunitats autònomes estigueren immersos. Bo, repassem allò de “qualsevol”, ja que, si no és que em falla la memòria, no recorde cap intervenció política de l’Estat allà on es trencava la llei i la Constitució arrancant la gent de les seues cases, privatitzant empreses, omplint-se les butxaques a costa dels ciutadans… Però això no ve ara al cas. Es tracta d’un article perquè el “Gobierno”, amb els seus lacais i amb el suport incondicional d’aquell cap d’Estat que ningú ha votat, puga dir que tranquil·litat, que ell té tot el dret a recórrer a l’autoritarisme per a frenar la “deriva separatista”.
Sí, jo estic convençut que, amb el gloriós 155, Rajoy ha aconseguit convèncer tots els independentistes i comuns. Ha anul·lat el seu Govern, ha intervingut la seua televisió (fa gràcia que ho faça qui controla la propaganda política de TVE) i ha llevat els poders de legislar el Parlament (a Veneçuela es va fer per una decisió judicial i El País es va escandalitzar, però ara, amb una decisió del “Gobierno”, és per a tornar a la legalitat). En resum, s’ha anul·lat de facto la Generalitat i l’autogovern de Catalunya i governarà un partit que és residual al Principat i que ningú no ha votat. Ara, qui tenia dubtes va amb la bandereta d’Espanya.
D’altra banda, ens diran que és un article democràtic, constitucional. S’han botat la llei i els “separatistes” ja sabien el que hi havia. Podem tornar a allò d’abans, de si encara s’estan esperant els articles constitucionals que no s’apliquen. També podem analitzar si convocar unes eleccions on previsiblement guanyaran amb més força els independentistes o tornar a arrancar-los l’autonomia fins que guanye el “projecte” unionista o s’il·legalitzen partits. Es pot veure fàcilment que si realment es volguera solucionar el conflicte per la via democràtica i amb seny no s’hauria aplicat el 155 i s’accediria al diàleg al qual en diverses ocasions ha apel·lat no només el Govern, sinó la gran majoria del poble català, que rebutja la intervenció de l’autonomia i que vol una solució via un referèndum d’autodeterminació.
En la política hi ha una forma d’actuar que s’ha convertit en predominant. Ja no és un joc per a veure qui la té més llarga, sinó un escenari on una part diu “jo la tinc més gran que tu, segur” i s’imposa obviant no ja les minories, sinó les majories que a Catalunya volen un canvi que trenque amb el règim que ja fa anys que agonitza i que no pot suportar que els seus ciutadans parlen i decideixen. Solucions incendiàries per a problemes en què el foc mai no ha sigut protagonista.
