Senyor de Lucas, bon dia. Primer que res haig d’agrair-li que en quaranta-un anys de residència –intermitent –a València haja trobat vostè temps i gust per a adquirir “una competència lingüística bàsica en valencià i un coneixement així mateix bàsic del patrimoni cultural propi.” No calia més, ha fet vostè molt més, sense eixir-se’n un pam del que pot considerar-se “totalment raonable”, que la immensa majoria dels qui han “triat conviure ací, com a veïns, entre els valencians d’origen” (cursives meues). Fins i tot ha fet més, ai!, que molts “valencians d’origen”. Ara, quina meravella de prudència expressiva! Quin art d’agafar-se-la amb un paperet per no embrutar-se ni comprometre’s! Vostè no es xafa els dits, senyor de Lucas, ni regala els afectes. Però, d’on ha tret que els valencians hem de ser “d’origen”? És una idea boja. Ens ha pres per sionistes? Pel seu doble monstruós, els nazis? Per qui i per què ens ha pres, senyor de Lucas, als valencianistes? ¿Hi ha cap fons de mala bava subjacent a la cirereta de la seua simpàtica presentació d’espectador desapassionat, d’antropòleg en missió, i de la mirada “esportiva” amb què pretén fer passar les seues impertinències? ¿O és que l’amor al mètode científic no li permet tocar-nos si no és amb pinces, i no viure sinó conviure, i no amb sinó entre, i només com a veí, poques confiances, que la mostra es contamina, i el mètode li aconsella que al cap de quaranta-un anys no vulga ser encara de la colla perquè, segons vostè, només se’n pot ser d’origen, perquè es veu que s’és o no s’és “de la famiglia”, s’és o no s’és “de la sang”?
En segon lloc, senyor de Lucas, li he de dir que no era tan difícil. Vostè havia llegit els escrits de David Navarro i l’article de Lillo, i òbviament l’editorial de La Veu que pretenia contestar, i les notícies dels diaris, i estava perfectament al cas de la “qüestió”. Llavors com s’ha pogut enganyar de debat? Li pintaré la cosa tal com jo l’he vista. Ha irromput vostè en el rogle quan estàvem (una multitud de valencianistes, en assemblees, en articles i en declaracions als mitjans) en plena discussió de qüestions polítiques importantíssimes per a nosaltres i per al nostre país (no li explicaré ara quin país, un que vostè no vol veure més que en pintura) i clar, com vostè no fa més que conviure entre, i encara com, i té permís per anar a la seua, s’ha posat a parlar inoportunament de filosofia política, bàsica, això sí, amb el noble propòsit de gratificar-nos amb unes quantes obvietats –o amb el no tan noble de desautoritzar ex cathedra i per sempre la conversació. De xafar-nos la guitarra. Patinada? Impertinència? Però encara n’havíem de veure una de més grossa: no content de pixar fora del rogle, de sobte i a la vista de tots s’ha posat vostè a pixar novament, però ara dins del pot sagrat de les essències, amb un parell de collons, tot s’ha de dir. I amb una insolència que robava el cor. Tant, que em sap mal haver de dir-li que ha errat vosté la gracieta, i encara més, que l’ha errada doblement.
La primera errada i principal és que nosaltres, de les essències, ni ens en recordàvem en plena discussió ni ens en recordem ara, tenim el cap en altres coses; nosaltres estàvem i estem parlant d’estratègia. És l’estratègia, senyor de Lucas! Per exemple: la condició de Compromís, o, si vostè vol, del Bloc, de ser un partit “d’estricta obediència valenciana”, un punt decisiu de la discussió, no es referix a cap essència, ni a cap ADN ni anàlisi d’orina que valga; vostè ho hauria de saber. Ser un partit d’estricta obediència valenciana és un pilar estratègic. La bona orientació de l’acció política, l’encert en la identificació dels objectius, la transversalitat, en depenen. La solidesa dels rèdits en depèn. Una gran part dels nostres electors hi confien. I això és fonamental, perquè la partida és llarga, no es resol en un joc. I una veu valenciana a Madrid vol dir simplement, en el dialecte polític local que tots, llevat de vosté, entenem, un grup polític valencià no sucursalista; és tan prosaic i tan decisiu com això. No li explique què vol dir sucursalista; mire la decadència del país i ho entendrà. Però vostè s’ha torbat mirant el dit i s’ha perdut la lluna. I això deu ser perquè es devia a una missió: demostrar d’una vegada per totes que el poble valencià –sense el qual la nostra acció política no tindria sentit, veritat? –és una pura il·lusió, no existix, no és més que un agregat, una coincidència en el temps i en un espai administratiu ausades divers d’individus del tot diferents els uns dels altres en condicions i en interessos –tots, això sí, homogenis en la seua comunió-subsumpció amb l’únic demos sobirà, l’autoproclamat poble espanyol. “Sap vostè, la societat no existix. Només hi ha individus i famílies.” Tanmateix la Thatcher es va embarcar en una guerra a l’altra banda de l’Atlàntic per defensar la imatge de potència del seu país i l’honor del seu poble –anglès? Britànic? Tot en nom d’entelèquies mal definides. I això mentre informava que la societat no existix. La vida és plena de paradoxes i pallassades. Però el cas gros és que vostè no solament ens distrau de la discussió amb les seues imitacions; la seua pretensió és suspendre-la. Per falta d’objecte-subjecte, o de subjecte-objecte, vostè mateix. I, lògicament, també hauríem de suspendre tota acció política. A on aniríem, il·lusos, sense poble? I ja hauríem d’anar pensant en dissoldre’ns a la una, a les dos i a les tres. A això ens porta la seua brillant autòpsia de la nostra merdeta de demos. Això és respecte? Després de més de quaranta anys? Home… La història, l’exercici continuat de responsabilitats polítiques, el treball parlamentari, els votants i els vots, tot era, segons vostè, il·lusió i fum de canyot? Pitjor encara: una ficció?
I la segona errada monumental que ha fet, senyor, em sap mal haver-la de referir, és que volent fer-se un nom en épatant le paysan s’ha enganyat vostè de pot i ha buidat la bufeta no damunt de les nostres sacratíssimes essències, que ara no li diré quines poden ser, sinó damunt de les essències del senyor Serafín Castellano! –potser aprofitant que ara l’home no pot defensar-se. D’ell i de quatre vells cagons. Si no, a quin trau cap refregar-nos a nosaltres la Llei 6/2015? I això no pot ser, tot deu ser culpa d’una al·lucinació temporal en la qual vostè es veu lluitant com un heroi amb un ninot de draps i canyes que vostè prèviament ha confegit i que vostè ha decidit que ens representa a nosaltres, els qui segons la seua implacable descripció de turista nonchalant ens reconeixem i ens fem recognoscibles per la puta llagrimeta que ens regala galtes avall quan sentim la Muixeranga o els esclafits d’una despertà o els brams d’un bou embolat. Em sap mal desil·lusionar-lo, però de QUI està parlant, senyor de Lucas? O de QUÈ? Té vostè alguna altra horrible fantasia en la qual ja es veu tossint en una cambra de gas per no haver esclafat a temps l’ou de la serp? Això, les seues fantasies, li dóna dret a insinuar què? I a anar deixant caure per ci per lla marca…, etnocultural…, exclusió…, duce…, führer…? Tota eixa merda, senyor. Per cert, la llengua, un marcador ètnic primitiu? Això pensa vostè d’una llengua moderna, senyor? Creu vostè que la llengua en què escric és la mateixa que gaste en les meues conversacions informals? Parlem d’autopistes i vostè ve a discutir-nos els camins de terme. Veu per què em pareix a mi que ens insulta i també que fa el ridícul? Pixa fora rogle, s’enganya d’urna i caga el sacrilegi, i a continuació pretén una cosa tan estrafolària com que en els nostres mítings demanem el vot per als altres partits, en pro del respecte d’un polifacetisme que vosté, grandíssim tergiversador, acaba de revelar-nos i en pro de l’atomització, la confusió de categories (perquè no n’hi ha cap, de veu valenciana, “menys valenciana que l’altra, ni millor”) i la inoperància. Volem teories de l’acció, senyor, no de la inacció; toque a una altra porta. L’acció implica discriminació. Sense judicis de valor, com creu vosté que es pot fer política? Deu ser que vosté no creu que nosaltres hàgem d’estar en la política, vosté creu que l’embrutem, que tot seria més fàcil sense la nosa dels valencianistes.
Finalment una observació sobre el rendiment que vosté ha aconseguit traure de l’adverbi “ací”. El repetix fins a tres vegades en el text, la tercera per a tancar-lo. Sempre en substitució d’un nom propi. És un prodigi de concreció i abstracció simultànies. Pura geometria, que quantes? I, tanmateix, també podria ser la quinta essència de l’etnicitat; “Ací” és el nom que els molt primitius donen als seus països. Tenia vosté més opcions: l’oficial Comunitat Valenciana, la reivindicativa País Valencià, la col·loquial i històrica València tout court. Però qualsevol de les tres estava carregada d’atributs, i vosté es nega a reconéixer cap atribut al meu país, no, vosté no es xafa els dits pel meu país. Gràcies, doncs, i bon dia.
–-
7/8/15. I ara apareix vosté amb un altre article (“El poble valencià i un senyor de Múrcia”) escrit per a dir-nos que tot el que havíem entés que deia en el primer ho havíem entés malament, quins burros!, quins paranoics!, que sí que ho deia però amb bona intenció, i que de totes les maneres patatim i patatam, tornem-hi a les putes essències i a les marques tribals i a la senyera tatuada en el pit –quines fantasies, senyor de Lucas…! –i tornem a la cambra de gas i als deliris de Cassandra i a fer ai! ai! sense que ningú li alce la mà. La primera part de l’article hauria d’haver-la deixada en castellà, perquè l’entenguen els destinataris. La segona és repetitiva; tot això ja ho havia dit. Lliçons ni sol·licitades ni oportunes, beceroles de filosofia política per a apuntalar elucubracions amb final ofensiu. Un altre castellandós satisfet, com tants n’hi ha, sempre amatents a informar-nos als valencians de les coses que no els agraden de nosaltres –amb presumpció d’aquiescència i fins de complicitat imbècil. Tot tan lamentable que ja no fa ganes d’indignar-se ni de protestar ni res; fa ganes de dormir. Però això potser també estava en el programa… I el final és tristíssim; se’l reserva vostè, senyor Professor, al plaer adolescent de tocar els collons: –Què passa si em burle del rei Jaume? Ha, ha! no passa res! Doncs ara em cague en la Muixeranga i en la senyera i en… ¿Lo veis? ¡No pasa nada! ¡Nada! No, senyor de Lucas, no passa res; ho veu?
Vicent Blanes
