Publicat en el llibre Francesc de Paula Burguera. Un valencià de veritat (pp. 95-97), de diversos autors, amb motiu de l’homenatge organitzat per la revista Saó (2005).
No recorde exactament quin any era, però sé que era a principis dels 70, quan jo era estudiant universitari. A València vaig assistir a una reunió de quinze o vint persones a casa de Francesc Fayos, un home de l’oposició al franquisme des de l’òptica cristiana i nacionalista, que després seria un dels fundadors de la Unió Democràtica del País Valencià. Paco Burguera anava a explicar a aquell grup de persones què pretenia amb la seua candidatura a les eleccions de procuradors pel “Tercio Familiar” per a les Corts franquistes. Recorde que la seua primera frase fou més o menys així: “Deixem-nos de romanços; és impossible una democràcia sense partits”, per a explicar a continuació que si es presentava a aquelles pseudo-eleccions era per intentar forçar, des de la legalitat vigent, una obertura democràtica. Molts pensàvem que allò era una utopia, però també era ben cert que una estratègia semblant era utilitzada, en el terreny sindical, per Comissions Obreres i altres organitzacions il·legals per infiltrar-se en el Sindicat Vertical i anar copant els seus càrrecs. De totes formes, l’experiment no arribà a funcionar en el cas de Burguera, ja que no aconseguí eixir elegit procurador.
Anys després, ja en plena democràcia, Burguera destacaria per la seua defensa dels drets nacionals del País Valencià, des de la seua concepció lliberal i progressista. Les seues discrepàncies sobre el tema nacional amb la cúpula d’UCD (quan aquesta era encara una coalició de partits) provocaren la seua eixida d’aquella formació política. També denuncià les campanyes manipuladores que María Consuelo Reyna, des de la trona de “Las Provincias”, havia iniciat sobre el tema de la llengua, la bandera i el nom del País, que atiaren el foc de la “Batalla de València” que abastà moments de gran crispació..
La dreta tan cafre (amb perdó dels membres d’aquesta ètnia) que ens va tocar (i encara ens toca) viure, li va aplicar a Burguera l’etiqueta de “catalanista” que estigmatitzava tots els que, des de diferents posicions, defensàvem la unitat de la llengua, el màxim grau d’autonomia i una concepció progressista del País Valencià. La mateixa etiqueta que apegaven damunt del seu rostre en els cartells electorals del Partit Nacionalista del País Valencià, per tal de presentar com a “renegats”, “traïdors” i “venuts a l’or català” justament els valencians de debò que, com Francesc Burguera, han lluitat sempre per la presa de consciència i dignificació del seu poble, enfront d’un procés d’alienació espanyolista galopant.
I les galtades no li venien només de la dreta. Recorde les meues discussions amb alguns personatges que, amb un whisky doble en la mà, en el café de la Seu o en el Lisboa, se les donaven d’esquerrans i revolucionaris, i acusaven Burguera de ser “de dretes”. I jo, que em considerava d’esquerres, els responia que tant de bo haguéssem tingut en aquest País una dreta civilitzada, culta, progressista i amb consciència nacional en compte d’aquella dreta “cerril” i analfabeta, hereva del franquisme, que sembrava l’odi i l’enfrontament entre els valencians, fins al punt d’arrancar el bust d’Estellés després del seu homenatge a Burjassot, posar-li bombes a Fuster o pintar amb insults les parets del cementeri en el soterrar de Sanchis Guarner.
Burguera abandonà la política activa, però ha seguit treballant infatigablement per despertar la consciència nacional dels valencians i per denunciar els intents de despersonalització i manipulació. Des de la premsa ha denunciat innumerables vegades “La Gran Mentira” (com titulà un dels seus articles) del secessionisme lingüístic, recordant-nos la trajectòria de Casp i Adlert i les maniobres de Broseta, Attard i Abril Martorell, amb el suport mediàtic de María Consuelo Reyna, que conduïren als enfrontaments entre els valencians pel tema de la llengua i els símbols. I denuncià també les claudicacions de l’esquerra estatal, que pactà amb la dreta una autonomia de segona amb l’Estatutet de Benicàssim, substituït ara, amb un nou pacte, per una reforma que significa una nova frustració per a molts valencians.
I Burguera continua encara avui, sense baixar-se’n del burro, denunciant les manipulacions de la dreta actual que ens governa i que segueix provocant enfrontaments entre els valencians amb l’etern tema de la llengua o el de l’aigua. Ens fan falta molts més Burgueres en aquest País, de dretes, d’esquerres o com siga, per acabar d’obrir els ulls a un poble víctima de la despersonalització i alienació nacional, del centralisme i dels seus propis sectors dominants, castellanitzats i sucursalistes. Més patriotes com Paco Burguera, sense pèls en la llengua, que denuncien les mentides i les manipulacions, que ens facen recordar el nostre passat i les nostres arrels, qui som i qui no som, i sobretot què volem ser en el futur.
Josep Sendra i Molió
No recorde exactament quin any era, però sé que era a principis dels 70, quan jo era estudiant universitari. A València vaig assistir a una reunió de quinze o vint persones a casa de Francesc Fayos, un home de l’oposició al franquisme des de l’òptica cristiana i nacionalista, que després seria un dels fundadors de la Unió Democràtica del País Valencià. Paco Burguera anava a explicar a aquell grup de persones què pretenia amb la seua candidatura a les eleccions de procuradors pel “Tercio Familiar” per a les Corts franquistes. Recorde que la seua primera frase fou més o menys així: “Deixem-nos de romanços; és impossible una democràcia sense partits”, per a explicar a continuació que si es presentava a aquelles pseudo-eleccions era per intentar forçar, des de la legalitat vigent, una obertura democràtica. Molts pensàvem que allò era una utopia, però també era ben cert que una estratègia semblant era utilitzada, en el terreny sindical, per Comissions Obreres i altres organitzacions il·legals per infiltrar-se en el Sindicat Vertical i anar copant els seus càrrecs. De totes formes, l’experiment no arribà a funcionar en el cas de Burguera, ja que no aconseguí eixir elegit procurador.
Anys després, ja en plena democràcia, Burguera destacaria per la seua defensa dels drets nacionals del País Valencià, des de la seua concepció lliberal i progressista. Les seues discrepàncies sobre el tema nacional amb la cúpula d’UCD (quan aquesta era encara una coalició de partits) provocaren la seua eixida d’aquella formació política. També denuncià les campanyes manipuladores que María Consuelo Reyna, des de la trona de “Las Provincias”, havia iniciat sobre el tema de la llengua, la bandera i el nom del País, que atiaren el foc de la “Batalla de València” que abastà moments de gran crispació..
La dreta tan cafre (amb perdó dels membres d’aquesta ètnia) que ens va tocar (i encara ens toca) viure, li va aplicar a Burguera l’etiqueta de “catalanista” que estigmatitzava tots els que, des de diferents posicions, defensàvem la unitat de la llengua, el màxim grau d’autonomia i una concepció progressista del País Valencià. La mateixa etiqueta que apegaven damunt del seu rostre en els cartells electorals del Partit Nacionalista del País Valencià, per tal de presentar com a “renegats”, “traïdors” i “venuts a l’or català” justament els valencians de debò que, com Francesc Burguera, han lluitat sempre per la presa de consciència i dignificació del seu poble, enfront d’un procés d’alienació espanyolista galopant.
I les galtades no li venien només de la dreta. Recorde les meues discussions amb alguns personatges que, amb un whisky doble en la mà, en el café de la Seu o en el Lisboa, se les donaven d’esquerrans i revolucionaris, i acusaven Burguera de ser “de dretes”. I jo, que em considerava d’esquerres, els responia que tant de bo haguéssem tingut en aquest País una dreta civilitzada, culta, progressista i amb consciència nacional en compte d’aquella dreta “cerril” i analfabeta, hereva del franquisme, que sembrava l’odi i l’enfrontament entre els valencians, fins al punt d’arrancar el bust d’Estellés després del seu homenatge a Burjassot, posar-li bombes a Fuster o pintar amb insults les parets del cementeri en el soterrar de Sanchis Guarner.
Burguera abandonà la política activa, però ha seguit treballant infatigablement per despertar la consciència nacional dels valencians i per denunciar els intents de despersonalització i manipulació. Des de la premsa ha denunciat innumerables vegades “La Gran Mentira” (com titulà un dels seus articles) del secessionisme lingüístic, recordant-nos la trajectòria de Casp i Adlert i les maniobres de Broseta, Attard i Abril Martorell, amb el suport mediàtic de María Consuelo Reyna, que conduïren als enfrontaments entre els valencians pel tema de la llengua i els símbols. I denuncià també les claudicacions de l’esquerra estatal, que pactà amb la dreta una autonomia de segona amb l’Estatutet de Benicàssim, substituït ara, amb un nou pacte, per una reforma que significa una nova frustració per a molts valencians.
I Burguera continua encara avui, sense baixar-se’n del burro, denunciant les manipulacions de la dreta actual que ens governa i que segueix provocant enfrontaments entre els valencians amb l’etern tema de la llengua o el de l’aigua. Ens fan falta molts més Burgueres en aquest País, de dretes, d’esquerres o com siga, per acabar d’obrir els ulls a un poble víctima de la despersonalització i alienació nacional, del centralisme i dels seus propis sectors dominants, castellanitzats i sucursalistes. Més patriotes com Paco Burguera, sense pèls en la llengua, que denuncien les mentides i les manipulacions, que ens facen recordar el nostre passat i les nostres arrels, qui som i qui no som, i sobretot què volem ser en el futur.
Josep Sendra i Molió
