El primer argument per a recolzar aquesta iniciativa és que naix amb la voluntat d’unir les esquerres. Una de les primeres crítiques al projecte que li pot vindre a la ment a molta gent és que ja hi ha molts partits progressistes i que, per tant, no té cap sentit inventar-ne un de nou. Però la voluntat de Pablo Iglesias i companyia no és crear una nova sigla: “ésta no es una candidatura de partido ni un nuevo partido, sino un movimiento ciudadano: lo que proponemos es un método: que escojan los ciudadanos y no las direcciones de los partidos, saquemos la política de los despachos y llevémosla a las casas y a los barrios.”[4] Podemos és, doncs, un moviment ciutadà guiat per un objectiu, que és crear una candidatura electoral compartida amb altres forces esquerranes mitjançant un mètode: que l’elecció dels candidats que integraran aquesta candidatura la facen els ciutadans, i no les burocràcies partidistes. En aquest sentit, caldria preguntar-se qui està realment en contra de la unió de les esquerres: si les persones que, dia a dia, lluiten per autoorganitzar-se i plantar cara a l’austericidi, sense esperar cap profit personal a canvi, o aquells que, també al si de partits suposadament “rupturistes”, han fet de la política una professió i tenen por que obrir les portes dels seus partits a gent provinent dels moviments socials pose en evidència la seua mediocritat i faça trontollar la seua comodíssima butaca de polític-buròcrata (això siga dit amb el màxim respecte que mereixen totes aquelles persones que treballen, de manera honesta, coherent i desinteressada, per uns ideals emancipadors al si dels partits polítics esquerrans ja existents, que també hi ha gent així, per descomptat).
El tercer motiu a favor de Podemos és que la cara més visible d’aquest projecte, Pablo Iglesias, és una persona molt coneguda, i això té molt a veure amb el punt anterior. En poques paraules: és molt difícil refer el pont entre gran part de la ciutadania i les institucions si no hi ha alguna persona “popular” el missatge de la qual puga arribar i resultar atractiu a una gran massa de població. Deia no fa molt Jorge Moruno, tot citant la coneguda sentència de Wittgenstein segons la qual “els límits del meu món són els límits del meu llenguatge”, que a l’esquerra li cal ampliar els marges del seu discurs, que li cal una altra forma de pensar, de fer política i de comunicar-la.[6] Podem malparlar tot el que vulguem de les tertúlies polítiques televisives, però no podrem negar una evidència: que les segueix moltíssima gent. Si el pensament polític transformador es limita a transitar pels excelsos però socialment hermètics jocs de llenguatge vinculats a l’acadèmia, difícilment podrà superar els xicotets cercles conformats per les minories ja convençudes. Si la major part del personal tinguera com a llibre de capçalera el Manifest Comunista o Nosaltres, els valencians, llegira habitualment Le Monde Diplomatique, Llibertat.cat o Rebelión (o La Veu del País Valencià!), o participara en algun moviment social de caire emancipador, no faria falta que Pablo Iglesias haguera de perdre el temps combatent les fal·làcies dels mercenaris del poder. En una societat així els tertulians del Tea Party desapareixerien, senzillament perquè el seu fem ideològic no podria competir en audiència amb altres tertúlies civilitzades de l’estil de La Tuerka o Fort Apache. Ens agrade o no, tal i com diu el mateix Pablo Iglesias en una entrevista a ATTAC TV[7], els mitjans àudiovisuals defineixen més que mai els discursos polítics, fins al punt que la militància actual més important no es fa en els partits o els sindicats, sinó en els mitjans de comunicació. I, si no estàs en l’esfera pública definida per aquests, senzillament no existeixes.
A l’Atenes clàssica, bressol de la democràcia, Sòcrates, un dels pares de la filosofia i del pensament polític occidental, es dedicava a esperonar l’esperit crític dels seus conciutadans amb la pràctica del diàleg, al mateix temps que combatia amb la raó les interessades i cíniques manipulacions dels sofistes, que venien les seues habilitats discursives a l’amo de torn. Avui, als sofistes embaucadors (gairebé sempre els mateixos), els tenim quasi a tothora a la televisió intentant convéncer-nos de disbarats com que ja estem eixint de la crisi gràcies a una penitència (llegiu retallades) necessària, que no hi ha corrupció en el PP o que en tot cas tots els polítics són igual de corruptes que ells, o que l’exercici del dret a decidir dels catalans és un crim abominable. Per sort per a l’esquerra, una mena de Sòcrates amb cueta ha aconseguit colar-se en les tertúlies televisives de màxima audiència per combatre la sofisteria reaccionària i neoliberal. Ara, aquest jove Sòcrates del segle XXI ha fet un pas endavant importantíssim. És una bona ocasió per tal que molts indignats el recolzem i ens afegim al projecte, sempre des de la voluntat de sumar esforços amb la gent que està implicada en altres iniciatives igualment alliberadores. No podem perdre més temps.
Enric Gil Muñoz.
Professor de secundària en l’atur i vicepresident del Fòrum per la Memòria Virtudes Cuevas de Sueca.
