Els valencians no estem per a bromes, per Quim Sanç

Amb motiu d’una publicació, al meu parer, profundament desafortunada (vegeu la imatge) que es va penjar ahir al grup de Facebook “DIALECTES”, voldria fer una reflexió. Comencem per parts:

1. El català és una llengua molt rica, una llengua amb un recorregut literari extensíssim i de gran qualitat (amb dues èpoques daurades: la valenciana medieval i la que es va encetar al Principat amb la Renaixença).

2. En un grup com DIALECTES, dedicat a explorar la variació dialectal (que sembla no tindre fi), la riquesa lèxica del català sembla redundant esmentar-la.

3. Totes les llengües tenen registres i a totes les societats hi ha gent que, pel motiu que siga, s’expressa en el més vulgar de tots ells, habitualment o puntual.

Ara, veiem què passa al País Valencià:

Al País Valencià tenim un estigma, un estigma que ens han posat des de fora i que ha derivat en un complex immens pel que fa a la nostra llengua. Ens han dit, de manera pejorativa, que no és una llengua, que és un “dialecto” (llengua sols és l’espanyol, clar); l’han definida com a llengua d’anar per casa i a nosaltres com a “aldeanos” per parlar-la; han limitat, fins a la sacietat, els àmbits on la podem usar; ens han menjat el cap dient que “no sirve para nada” mentre que “con el español puedes ir a cualquier sitio”. I, una part de nosaltres, els valencians, ens ho hem cregut.

Hi ha valencianoparlants que canvien automàticament al castellà quan entren a una sucursal bancària, a una administració, al metge o, senzillament, quan s’adrecen a un desconegut que, tot i ser en molts casos valencianoparlant, li respon també en castellà. Per no parlar d’aquells qui, tot i parlar valencià en el seu dia a dia, en les xarxes socials canvien de llengua “perquè així arriba a més gent”. Tenim un complex immens i els atacs i el menyspreu vers la nostra llengua, lluny de disminuir, a cada cop són més evidents (vegeu, per exemple, el diari Levante –o caldria dir “Aixeque”?– i la seua edició en valencià de traductor automàtic que li ha merescut una sucosa subvenció).

Doncs si hi ha alguna cosa que em produeix més enuig i ràbia que tota aquesta brutal maquinària espanyola que, a força d’anys (de segles!) d’assetjament, ha conduït la nostra llengua a ser un fet residual en els àmbits importants, relegant-la a la categoria de “lengua de pueblo” en el sentit més pejoratiu que se li puga donar, són els valencians que, onejant amb orgull la bandera de la vulgaritat, contribueixen a perpetuar aquest estereotip que afirma que el valencià és bròfec per naturalesa, sobretot si se’l compara amb el parlant d’una llengua “culta i fina” com és el castellà. Parle del compte de Twitter del “uelo rabut”, de pàgines de Facebook com “Finor valenciana” i de tota la gent que els segueix, els aplaudeix i els defensa (valencians que diuen defensar la llengua, en la seua majoria) amparant-se en “l’humor”. Humor? Sabeu on es riuen més de tot això? A Madrid!

Ho dic, ja no com a graduat en Filologia Catalana i professor (de moment en pràctiques) de valencià, sinó com a membre d’aquesta comunitat lingüística menystinguda: ja està bé de fer-los la faena, ja està bé de riure’ns de nosaltres mateixos fins que no recuperem la dignitat que ens han pres!

El valencià és i ha de ser una llengua de cultura!

Quim Sanç