“El porter s’adona que el pagés és al punt de la mort, i per tocar-li encara l’orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me’n vaig i la tanco-.”
FRANZ KAKFA, El procés.
No és fàcil escriure un article sobre el tema de les oposicions. Perquè, de seguida, et poden posar l’etiqueta d’opositor ressentit per no haver tret plaça. Per evitar aquesta acusació, començaré per precisar l’objectiu d’aquest escrit: no vull proclamar als quatre vents la injustícia que suposa que una persona particular (en aquest cas, jo, Enric Gil Muñoz) no haja obtingut una plaça de funcionari de carrera en el cos d’ensenyament secundari. No, allò que vull denunciar és una altra cosa, una pràctica habitual en, si més no, algunes especialitats com la meua, Filosofia: la pràctica del suspens injust dels exàmens de les oposicions. Perquè no és el mateix traure plaça que aprovar els exàmens: una persona pot aprovar els exàmens, inclús amb molt bona nota, i quedar-se sense plaça. Aleshores, allò que vull dir no és que les persones que han obtingut plaça en els processos selectius on jo he participat estan pitjor preparades que jo (seria un imbècil si pensara això, per la senzilla raó que no he pogut llegir o escoltar els seus exàmens per comparar-los amb els meus), sinó que, entre les persones suspeses, hi ha bastants que no mereixíem estar suspeses. Com que mai ningú m’ha donat una explicació clara i convincent de per què m’han suspés, tinc el dret a pensar que a mi, i a molta altra gent, l’han suspesa injustament[1].
Algú pot pensar que publicant aquest article no intente fer una altra cosa que amagar la meua incompetència. Bé. Només puc dir que mai he sigut un mal estudiant: ni a l’escola, ni a l’institut, ni a la universitat. Quan vaig acabar el selectiu, vaig començar la llicenciatura de Filosofia perquè m’agradava, perquè tenia nota per a estudiar el que volguera. He escrit alguna coseta, modesta però digna (si no, no crec que m’ho hagueren publicat), en els Quaderns de Filosofia i Ciència, L’Espill, Pasajes, La Torre del Virrey, La Veu del País Valencià, Diagonal o Viento Sur, inclús en alguna ocasió he rebut correus privats de persones a qui no coneixia de res felicitant-me pels meus escrits: així doncs, no crec que l’escriptura se’m done del tot malament. En quant a la lectura, en el que portem d’estiu he llegit o estic llegint o rellegint La República de Plató, Filosofia inacabada, de Marina Garcés, Què és filosofia política?, de Leo Strauss, o Submarins de butxaca, de Josep Conill: llibres de filosofia o de temàtica filosòfica que llegesc perquè sí, perquè m’agrada la filosofia, sense que ningú m’obligue. No sé si sóc un bon o un mal lector, però almenys sóc un lector, cosa que, en els temps que corren, no és poca cosa. En quant a la meua experiència docent, mai he tingut cap problema gros amb els alumnes o amb els companys que em fera pensar que faig pitjor la meua faena que la majoria del professorat. Respecte de les oposicions, sempre que hi ha hagut m’he presentat, havent estudiat moltíssim en la majoria de les ocasions (i quan he estudiat menys i els exàmens no m’han eixit bé, he sigut el primer a ser-ne conscient, com per exemple l’any que va nàixer la meua filla, un 7 de juliol, en plena època d’oposicions). Doncs bé, dit això, no tinc cap vergonya de dir també en públic que, llevat del primer any que em vaig presentar (que no era, ni de bon tros, l’any que millor preparat anava), no he sigut capaç mai d’aprovar tots els exàmens, i ni molt menys de traure una bona nota en les oposicions de Filosofia. Subratlle: en les oposicions de Filosofia. Perquè en l’any 2009, cremat ja d’encadenar un suspens darrere altre, em vaig presentar a l’especialitat de català, tant ací al País Valencià com a Catalunya. I què va passar? Estupefacte, vaig veure com era capaç, havent estudiat a penes uns mesos, no només d’aprovar els exàmens d’una especialitat que no era la meua, sinó de traure una bona nota en ambdós llocs, més alta que la que mai havia tret en la “meua” especialitat. Aquesta experiència qüestionaria la hipòtesi que sóc una persona incompetent i confirmaria la tesi de la irracionalitat del sistema, perquè no és lògic que una persona obtinga uns millors resultats en una especialitat que no és la seua.
Aleshores, si descartem la hipòtesi de la incompetència de l’opositor, quines poden ser les causes dels suspensos injustos? Una hipòtesi pot ser la de la incompetència del tribunal, hipòtesi d’abast molt limitat, ja que no tinc per què pensar, ni és cert, que la totalitat o la majoria dels meus col·legues són uns incompetents: poden haver casos en què sí, com per exemple quan un president habitual dels tribunals de Filosofia em va dir que m’havia equivocat dient que Hobbes era un empirista, quan era un materialista (com si no poguera ser les dues coses alhora!). Però si tots hem realitzat els mateixos estudis, hem tingut més o menys els mateixos professors, hem llegit i estudiat dels mateixos manuals i temaris o pareguts, estem familiaritzats amb els mateixos tòpics o autors, ens enfrontem al mateix tipus d’alumnat i de plans d’estudi, seria un presumptuós si pensara que, amb els meus exàmens, descobriré alguna Mediterrània, i que si els membres del tribunal no són capaços de valorar aquest descobriment és que són uns incompetents. Ara bé, això de la dificultat o impossibilitat de descobrir Mediterrànies val per a mi, però també per als opositors que han obtingut plaça: se’m fa molt difícil imaginar què poden haver contestat que haja enlluernat tant els membres del tribunal i que justifique una diferència tan abismal entre les seues notes i les de la resta de mortals que hem suspés.
Una altra hipòtesi, a la qual se li pot aplicar el mateix raonament que a l’anterior, és el de l’existència d’irregularitats. Confie en l’honradesa de la majoria dels meus companys, tot i que, casualment, any rere any la majoria de les persones que obtenien plaça havien assistit a les classes d’uns famosos preparadors de Filosofia, i tot i que, almenys en una convocatòria, la parella d’un d’aquests preparadors, també professora de Filosofia, formava part d’un tribunal per haver-se presentat com a voluntària. Tampoc li donaré més importància al fet que, en una ocasió, una membre d’un tribunal que m’havia suspés, en demanar-li explicacions del per què de la meua nota, em va dir que ells (el tribunal) no m’havien suspés, sinó que havia sigut la comissió de selecció qui m’havia canviat la nota (cosa il·legal segons l’ordre de la convocatòria). En tot cas, no estaria de més prendre algunes mesures per tal de controlar al màxim la possibilitat d’irregularitats: que els exàmens siguen llegits pel tribunal de manera anònima (sembla que som l’única comunitat autònoma que encara no ho fa), que els membres dels tribunals i de les comissions de selecció no siguen sempre els mateixos (i per descomptat, que ningú es puga presentar com a voluntari per a ser membre d’un tribunal), que es controlen els possibles vincles entre algunes acadèmies i alguns alts funcionaris educatius…
L’altra hipòtesi que voldria comentar és la del control ideològic dels aspirants a funcionaris de carrera. Ací també vull creure en l’honestedat de la majoria dels meus companys, tot i que no m’estranyaria gens que, almenys durant els anys de govern del PP, existira alguna instrucció des de dalt al respecte. En tot cas, un d’aquells famosos preparadors, als quals vaig assistir durant dos mesos per tal de comprovar les meravelles del seu mètode, em va dir: “Tú, por el valenciano tan correcto que hablas y por los autores que citas, se nota demasiado que eres un tío nacionalista de izquierdas”, donant a entendre que això era un inconvenient per a les oposicions… Siga com siga, poc després d’haver-m’ho dit, vaig decidir no presentar-me a les oposicions de Filosofia mai més (va ser aquell any quan, a través del testimoni d’un amic que sí que es va presentar, em vaig assabentar que la parella d’aquest preparador havia anat de tribunal com a voluntària…).
Per últim, exposaré la hipòtesi que em sembla més plausible per tal d’explicar el fenomen dels suspensos injustos en les oposicions, tot i que els factors abans exposats (incompetència d’alguns membres dels tribunals, voluntat d’endollar amics o familiars per part d’alguns membres dels tribunals o de les comissions de selecció, voluntat de control ideològic per part de l’administració) poden tindre el seu paper. Aquesta és la següent: sobretot en les especialitats on hi ha poques places per a molts opositors (com per exemple la de Filosofia), per part de les respectives comissions de selecció i dels presidents de tribunal s’imposa la consigna de suspendre al màxim nombre de persones, de manera que la diferència entre les persones que obtenen plaça i les que aproven els exàmens siga mínima. Això significa que, si ha d’haver un determinat percentatge de persones que han de suspendre sí o sí, hi haurà una part d’aquestes que no mereixien suspendre. I per què s’imposa aquesta consigna? Supose que per a agilitzar el procés i complir els terminis: en un període de temps molt breu, unes poques persones (els membres dels tribunals) han de corregir una quantitat molt gran d’exàmens molt extensos i molt difícils de corregir, de manera que no poden perdre molt de temps reflexionant sobre les notes que posen. Aquesta manera de procedir és molt injusta, per diverses raons:
– És una pràctica injusta en ella mateixa, perquè si una persona ha fet un bon examen no té per què suspendre.
– És una pràctica injusta en el context de la dinàmica concreta de l’oposició, perquè, si una persona queda eliminada per suspendre una prova, perd l’oportunitat de demostrar les seues aptituds en les altres proves (en les quals podria fer-ho millor que algunes persones que en la prova on a ell l’han suspés han aprovat) i de competir en la fase de concurs, és a dir, amb els mèrits.
– Per últim, però no per això menys important, és una pràctica injusta perquè produeix un patiment innecessari i injustificat en l’opositor. En poques paraules: és humiliant. Si opositem, és per un motiu molt clar: eixir de l’atur i de la precarietat laboral. Molts opositors, si no tots, hem passat llargues temporades a l’atur a causa de les retallades i de la precarietat generalitzada en el món laboral creada pel neoliberalisme. Si tenim la sort de treballar, és sempre sota el signe de la incertesa, en moltes ocasions sense saber durant quant de temps, ni on, i algunes vegades lluny de casa, separats de la família. Si opositem, és per buscar una estabilitat laboral: som molts els qui estudiem de valent per a aconseguir-ho. Sabem que no tot el món pot traure plaça. També sabem que poden haver companys que ho facen millor que nosaltres. Però, de la mateixa manera, també sabem quan hem fet un bon examen i quan no. Que et suspenguen quan saps que les proves que has fet estan ben fetes, després d’haver passat anys i anys estudiant, és, com he dit abans, humiliant. Et deixa una sensació d’absurd que et pot portar a la depressió o a avorrir la carrera que has estudiat (com m’ha passat a mi), perquè tens la impressió que, per molt que t’esforces, no pots fer res per a millorar la teua situació. Perquè, encara que no tragues plaça, si com a mínim aproves els exàmens, almenys tens la satisfacció que no ho has fet malament i que, en una pròxima ocasió, ho podràs fer millor i obtindre plaça.
Abans he dit que crec que la majoria dels meus companys professors són persones competents, honrades i honestes. També crec que la majoria d’ells, com a treballadors de l’ensenyament públic, deuen estar en contra de les retallades i de les polítiques neoliberals que les justifiquen. Ara bé, companyes i companys, si en alguna ocasió us toca ser membres d’un tribunal d’oposicions i obeïu acríticament la consigna de suspendre perquè sí un alt percentatge d’opositors (o ho feu simplement perquè teniu ganes d’acabar prompte i d’anar-vos-en de vacances), amb independència que s’ho meresquen o no, heu de ser conscients que esteu fent el mateix que els grans empresaris, la patronal, la banca o els tecnòcrates de la UE: contribuir al patiment d’un sector cada vegada més gran de la població, el precariat. No sigueu partícips de la corrosió del nostre caràcter, com diria Richard Sennet. Els opositors mereixem un respecte: no hi ha dret que ens humilieu d’aquesta manera.
Enric Gil i Muñoz
