Hui mateix, en un semàfor m’he parat, sorprès, en veure un amic que creuava. Visi-blement desencaixat, se m’acosta a la finestra i ens “felicitem” quasi instantània-ment: “llarga vida al PP!” −emulant la velleta del conte d’aquell reialme saludant el dèspota del seu senyor sempre que passava−. I continua: “Amb tot el que ha passat, ara sí veig que en tenim per a 20 o 30 anys més… No sé…I a la pròxima, majoria absoluta, segur! I a veure qui ens trau d’aquesta irredempta submissió mai més!” I parlava i parlava… Rabiós, indignat. “És que han guanyat augmentant en vots sense fer res”. “Sense fer res, sí −li dic−, i molt”. “Tens raó, i tant com han fet! Precisament per això! I ací ho tens!”. I em desgrana tota una lletania de qualificatius amb més raó que un sant. Això sí, amb la més absoluta transversalitat social valenciana (que no diré per si un tal “Marcelo” que va solt s’entera, pren nota i ho fa servir).
Doncs, sí. El meu amic i jo (cada ovella…) som dels “mal perdedors”. Dels que ens queixem que el “partit” ha estat manipulat. Que els guanyadors, pitjor que no haver fet cap mèrit per guanyar, han practicat joc brut, brutíssim, saltant-se totes les re-gles…, però que “l’àrbitre” els ho ha tolerat tot i amb tan mal precedent que ja no sa-bem on són els seus límits, cara a un futur, ni si en tenen.
I gratant-nos mútuament la picor de la derrota, hem fet memòria recordant el poema d’aquell gosset sempre maltractat pel seu amo que en la última pallissa, atansant-se-li, sense gemegar, mor davant seu llepant-li els peus.
Després, ja un poc més asserenats, hem convingut en felicitar-los i demanar-los que es facen una selfie lluint el trofeu, l’orgull valencià amb tots els èxits.
Rafael Benavent
